17 set. Termits

Termits

 BIOLOGIA

Els termes, pertanyen a l’ordre Isóptera (Iso = Iguals, Ptera = Ales). Són incapaços de viure de forma aïllada per la qual cosa viuen agrupats en comunitats (nius), anomenats termiters, amb un ordre social, amb diferents classes socials a les que se’ls denomina castes. Els isòpters i himenòpters (abelles, vespes y formigues) son, també, considerades insectes socials.

Existeixen restes fòssils d’uns 50 milions d’anys de termes, per lo que es considera un insecte primitiu. En el mon podem trobar al voltant de les 2.000 especies de termites de les que la major part viuen en les regions tropicals equatorials (sol 150 produeixen danys en la fusta).

Hi ha moltes de las especies de termes que son considerades com insectes beneficiosos i ecològicament positius, ja que son capaços de transformar residus orgànics (vegetals, fusta, etc.) en humus, i d’aquesta forma ser assimilats mes fàcilment per les plantes, així com afavorir el l’aire, el aigua, etc., puguin penetrar amb més facilitat en el subsòl.

Altres especies són perjudicials per el esser humà ja que ataquen als components i estructures de fusta en el hàbitat dels humans produint danys a aquests, pel que pot arribar a convertir-se en un problema greu, tant de tipus estructural com econòmic, de tal forma que el home ha necessitat desenvolupar uns mecanismes de defensa i control per defensar-se de dits atacs.

Al ser insectes, el seu cos es divideix en: Cap,  tòrax i abdomen. Encara que les seves  colònies apareixen organitzades en castes amb representants presentant un polimorfisme ben diferenciat, podem observar una característica comú a tots els seus membres como es la presencia de dos petits apèndixs (cercos) en el últim segment del abdomen.

LARVES

Una vegada que la reina a realitzat la posta de ous, amb l’eclosió d’aquests, apareixen unes larves formologicament similars als seus progenitors. Al madurar aquests individus donaran lloc a las diferents castes.

NINFES

Són les larves que es convertiran en reproductores una vegada completat el seu desenvolupament i que es diferencien de les que van a transformar-se en obreres i soldats, per portar en el tòrax els anomenats “esbozos alares” que donaran lloc, posteriorment, a les ales que porten els reproductors; realitzen junt amb les obreres gran quantitat de feina en els termiters, encara que no siguin capaçes de alimentar-se per si mateixes i deuran ser nodrides per les obreres.

OBRERES

Són individus, mascles o femelles, estèrils que no han desenvolupat el seu aparell reproductor i que composen la casta més nombrosa (80 % del termiter), sent les principals responsables dels danys que ocasionen els termes, ja que estan previstes d’unes mandíbules molt potents amb les que desgarren, tallen, amassen i rasquen els aliments (més comunament fusta).

A més, construeixen les galeries en el interior de la fusta i els túnels, anomenats xemeneies, utilitzades per buscar noves fonts d’alimentació i per expansió del termiter. També realitzen: l’alimentació de les altres castes, nodrir i empolainar a la reina, cuidar a la descendència i construir el termiter.

Són de color clar, cos tou, cecs no tenen ales ni estructures especialitzades i la seva mida es de 4 a 6 mm.

Proveïdes de dos antenes primes i rectilínies amb un recobriment     d’unes sedes sensorials, gustatives i olfactives que las capaciten per reconèixer els aliments, als diferents individus del termiter i als possibles enemics. Sense la feromona amb la que la reina las impregna es convertiran en reproductors neotènics (de reemplaçament) capaces de crear una nova colònia.

Soldats

La seva funció, com la paraula soldat indica, és la de defensar al termiter. Si obríssim un termiter serien els primers individus a aparèixer per defensar la colònia. La seva població és d’aproximadament un 10%, i es manté constant. Són de color blanquinós, d’uns 8 mm de longitud, sense ales, i amb cap altament pigmentada, proveïda de grans i potents mandíbules (maixelles). No tenen aparell reproductor desenvolupat. Poden deixar anar un líquid enganxós per defensar-se. Són les obreres les que els alimenten amb una barreja de líquid rectal i saliva nutritiva que regurgiten entre les seves mandíbules, rica en simbionts i productes parcialment digerits.

REPRODUCTORS

Podem trobar individus sexuats de dos tipus diferents:

• Reproductors primaris

Caracteritzats per tenir quatre ales membranoses (imagos) de igual tamany i llongitud, de onles provè el nombre de isòpters; s’extenen mes enllà del abdomen sobrepassant àmpliament la longitud del cos i plegats sobre aquest, tenen forma plana en estat de repòs. Les ales desapareixen una vegada passades les etapes de eixam.

Tenen el sistema reproductor completament desenvolupat. Al tenir els seus teguments quitinizats, a més d’estar endurits, li proporcionen un color mes fosc que els demès individus del termiter, sent així fàcilment reconeguts a un quant hagin perdut les seves ales. La seva llongitud es de 8 a 10 mm.

A la primavera i estiu quan les condicions ambientals són les adequades, el termiter produeix nous individus alats que abandonen el niu (de forma massiva), formant eixams, dispersant i formant així noves parelles reproductores, un rei i una reina (parella reial) que donaran lloc a un nou termiter, controlant l’estructura social de la colònia mitjançant feromones que controlen l’evolució de les larves en les diferents castes.

És important assenyalar el fet que només hi ha una sola parella real en un termiter.

• Reproductors suplementaris

Se’ls denomina també reproductors de reemplaçament o neotènics. Morfològicament són molt semblants a les nimfes o obreres, ja que no tenen ales o si les tenen són molt reduïdes, tot i que els podem distingir amb facilitat per una lleugera pigmentació al cap i al tòrax, a més de tenir l’abdomen més important, i pel seu tegument, que no és tan pigmentat ni tan dur com el dels reproductors primaris.

Apareixen quan la població de soldats i obreres és molt elevada, pot assumir funcions reproductores en el cas de mort (accidental o natural), llunyania (aïllament) o poca productivitat de la reina. Tenen un desenvolupament paral·lel al de les reines, de manera que constitueixen una font important d’ous per al termiter.

N’hi ha prou amb una població de 50 o més obreres que quedin aïllades de la colònia i amb suficient aliment, perquè en un curt període de temps, puguin evolucionar a reproductors suplementaris i formar un nou termiter, sense necessitat de sortir al exteriors.

CICLE BIOLÒGIC

El termiter produeix nous individus alats d’ambdós sexes que produeixen un eixam i abandonen volant la colònia dispersant a distàncies més aviat curtes diverses desenes de metres, ja que són dolents voladors. Solen produir-se els eixams a la primavera i estiu quan les condicions atmosfèriques exteriors i interiors els són favorables (humitat alta, temperatura, llum, pressió atmosfèrica, etc.), de manera que els veurem després de les primeres pluges o d’una tempesta. La llum té poder d’atracció sobre ells. És molt característic trobar-les en l’interior de les cases dirigint-se a les portes i finestres per buscar l’exterior.

Segons si la població del termiter és més o menys, així serà el nombre de alats, que poden arribar a ser diversos centenars amb la mateixa proporció de mascles i femelles. Un cop realitzat el seu curt vol, cauen a terra i perden les seves ales, aparellant els individus de diferent sexe gràcies a les feromones sexuals que faciliten les trobades. Un cop aparellats comencen la recerca del lloc més favorable per a la instal·lació de la seva cambra nupcial (petita cavitat) on realitzen la fecundació i posteriorment la posta d’ous. A l’eclosionar els ous apareixen les primeres nimfes que són alimentades per la seva mare (la reina). Gràcies a les seves reserves o la ingestió d’ous que els serveixen com a aliment, es posarà en marxa la nova generació d’obreres (per transformació de les nimfes), que seran les encarregades de la construcció del nou termiter i de l’alimentació dels nous individus i dels reis.

En els primers moments del termiter apareixen les obreres i quan el seu nombre ja és elevat apareixen els soldats; només al cap d’un any del termiter apareixen els reproductors suplementaris. Les obreres comencen a alimentar la reina que en deixar de treballar pot així dilatar el seu abdomen (en algunes espècies la reina pot assolir una mida 20.000 vegades superior al de les obreres) i augmentar la producció d’ous, romanent immobilitzada al costat del mascle en la càmera real. Arriben a posar 30.000 ous per dia.

Una reina pot posar al llarg de la seva vida diversos milions d’ous, mentre que els reproductors suplementaris, en algunes espècies, poden augmentar en diversos milions més el nombre d’ous en l’etapa secundària d’un termiter. Mitjançant les feromones que segrega la parella reial es formen les diferents castes del termiter, podent arribar a tots els individus gràcies a la trofalaxia, que a més permet l’ús eficaç dels nutrients alimentaris i una comunicació entre els diferents individus del termiter, que els permetrà reconèixer els uns als altres a més de la transferència de microorganismes simbionts (protozous) que els possibiliten digerir la cel·lulosa, etc. Depenent de la casta així serà el temps necessari per a completar el seu desenvolupament, sent més curt el de les obreres que el dels reproductors primaris que des de la fase d’ou a la fase d’adult arriba a ser de 4 a 7 mesos.

ALIMENTACIÓ

La primera condició per a l’existència dels tèrmits és la necessitat que tenen de aprovisionar-se d’aigua, ja que per al seu desenvolupament li cal un cert grau d’humitat. Per tant, podrem trobar-les amb freqüència en països, regions o comarques humides, així com en llocs propers a rius, rierols, etc., i en zones on les capes freàtiques són poc profundes. La quantitat d’aigua que els és necessària no és gran; amb la condensació que produeixen els tubs d’aigua (de la calefacció, de les conduccions d’aigua calenta en els habitatges, etc.) en tenen prou, així com per exemple les infiltracions d’aigua de pluja a les parets i murs.

La seva alimentació està basada en la fusta i altres tipus de materials que continguin cel·lulosa, com cartrons, papers, tèxtils, etc. Singularment, els tèrmits no poden digerir la cel·lulosa per si soles, pel que necessiten d’uns microorganismes simbionts en el seu aparell digestiu que degraden la cel·lulosa, nodrint-se dels productes obtinguts amb aquesta degradació. Les obreres són les encarregades de la recerca de les fonts d’aliment, produint de vegades danys importants en un altre tipus de materials que no són cel·lulòsics. Construeixen galeries o túnels (amb excrements, terra, salives i trossos de fusta generalment) que solen partir de forma radial del termiter, i per on circulessin per portar el menjar a la colònia, a l’abric de la llum, en un incessant moviment d’anada i tornada. A vegades s’han trobat, a més de les obreres i dels soldats, nimfes en els llocs on es troba l’aliment. La trofalaxia consisteix en l’intercanvi d’aliment de boca a boca (estomodeal) i d’anus a boca (rectal).

L’element preferit per alimentar-se és la fusta, encara que com ja vam dir anteriorment també s’alimenten de paper, de tèxtils (roba), pomes, patates, etc. Entre totes les possibilitats que tenen al seu abast per alimentar trien la que els sigui més fàcilment atacable. Quan les termites exploradores han sortit a la recerca d’una font d’aliment i l’han trobat, durant la seva volta al termiter per advertir les obreres de la seva troballa utilitzen la glàndula anomenada esternal, situada al final de l’abdomen segregant, una feromona per marcar el camí , i ho seguiran fent fins que la font d’aliment s’esgoti. D’aquesta forma les obreres poden seguir la pista sense perdre. Les últimes en tornar ja no deixen feromones, pel que al cap de poc temps desapareix la pista. Tenen un senyal d’alarma que consisteix en cops amb el cap de les obreres en els túnels de comunicació.

Els tèrmits són necròfags al menjar-se els cadàvers i els individus més greument malalts aportant així proteïnes a la seva dieta pobra en elles.

HABITAT

Una característica dels tèrmits és que són lucífugs, a excepció dels reproductors primaris quan es enjambran i deixen el termiter, ja que surten a l’exterior. Aquesta característica els dóna una coloració blanquinosa, deguda a la manca de coloració en el tegument, ja que no necessiten protecció contra els raigs ultraviolats.Com que la majoria de la colònia cecs i lucífugs seu hàbitat sol ser subterrani, construint els termiters a força de galeries i càmeres, i posteriorment túnels radials per buscar les seves fonts alimentàries. Els termiters poden ser des de molt senzills com ara càmera i galeries construïdes a la fusta (arbres, marcs de portes, etc.) que els serveix d’aliment fins més complex, generalment subterrani, construït en sòls sorrencs (més freqüentment) i argilosos, partint de la càmera real galeries i túnels com ja vam dir anteriorment. A Austràlia i Àfrica els tèrmits construeixen termiters aeris de grans dimensions.

TÈRMITS SUBTERRANIS

En ser les més abundants, sempre que es parla de termes tothom tendeix a referir-se a elles, de manera que la majoria dels textos que podem trobar seran referits a aquests tèrmits. Els termiters que construeixen solen ser subterranis i estan fixos. D’aquesta manera poden aconseguir la humitat necessària, per a la vida de la colònia, del sòl i també de les fuites de canonades de calefacció, aigua o de la condensació que aquestes produeixen, etc. La presència d’aigua i la calor afavoreixen el desenvolupament de microorganismes, com els fongs, que seran font de vitamines i proteïnes essencials per a la seva vida, sent els seus excrements i deixalles altre factor per al desenvolupament d’aquests microorganismes. L’excés d’humitat (inundació de galeries) i de fongs pot arribar a provocar que el termiter hagi de ser desallotjat i abandonat. Les colònies que formen els tèrmits subterranis solen ser molt més grans que les de les altres espècies de tèrmits anteriorment citades, i estan compostes per diversos milers d’individus. Els danys que produeixen són també molt grans. Una colònia pot tenir un sol centre reproductor o diversos interconnectats. Les galeries que realitzen en la fusta atacada són cavitats paral·leles que segueixen la direcció de la fibra, respectant la seva superfície i que consoliden tapizándolas amb una barreja de saliva, partícules de fusta i excrements.

TÈRMITS A ESPANYA

Al nostre país es coneixen quatre espècies de tèrmits que causen problemes en l’hàbitat humà. Són tres espècies que pertanyen a la família Kalotermitidae (Termes de la fusta seca) i una a la família Rhihotermitidae (Termes subterrànies).

Tèrmits de la fusta seca

Podem citar les següents:

• Cryptotermes Brevis
•  Kalotermes Flavicollis
•  Kalotermes Dispar

 Tèrmits subterranis

Aquestes tèrmits pertanyen al gènere “Reticulitermes” que està compost per diverses espècies i subespècies. La més comuna al nostre país és la Reticulitermes SPP.

Les podem trobar per tot el país, sent els tèrmits que més danys són capaços de produir a l’hàbitat humà. Els termiters el componen un gran nombre d’individus (molts milers). Poden estar ubicats a terra a una profunditat de 70 cm a 1 metre i propers a les seves fonts d’aliments o sota aquestes. Pel que podem trobar sota pals de fusta (de telèfons, de tanques, etc.) sota les soques dels arbres, sota construccions de fusta, etc.

La colònia està composta de:

OBRERES: …………………………………………….   80 – 90 %.

SOLDATS:………………………………………………   5 %.

REPRODUCTORS PRIMARIS:…………………  1 Parella

REPRODUCTORS SUPLEMENTARIS:………  Diverses parelles.

 

La resta són nimfes i larves

Els eixams per formar noves colònies solen produir d’abril a juny.

S’han trobat atacs d’aquests tèrmits a arbres vius als quals poden matar, encara que solen alimentar-se de fusta seca, d’arbres morts, de fusta de construcció, etc. Les obreres poden arribar a desplaçar-se a molts metres del termiter per buscar aliment, sent 60-100 metres una distància corrent.

Segons els últims estudis que s’han realitzat i després d’analitzar l’ADN mitocondrial i els hidrocarburs de la cutícula d’obreres i soldats, s’han trobat dues espècies de Reticulitermes:

• Reticulitermes grassei: És un tèrmit autòctona l’origen és el territori andalús i que posteriorment es va anar expandint per la resta de la península ibèrica arribant fins i tot al sud de França. Les seves colònies solen ser petites (diversos centenars de milers d’individus), donant-se la circumstància que en un mur d’una casa es van trobar tres canals de progressió i cadascun pertanyia a una colònia diferent; per a l’anàlisi d’ADN i hidrocarburs de la cutícula es va seguir el següent mode d’actuació: un cop trobat un punt d’atac es recollien totes les tèrmits possibles en un radi de 15 metres al voltant d’aquest punt; un cop analitzats es va trobar amb que pertanyien a diverses colònies de tèrmits; no obstant això en el cas de la Reticulitermes banyulensis totes pertanyien a la mateixa colònia.

Es treballa amb la hipòtesi que és un tèrmit en què l’endogàmia ha donat lloc a colònies petites i més es dóna la circumstància que la invasió d’un territori per tèrmits d’una altra colònia implica la lluita a mort. La seva expansió es va realitzar des d’Andalusia a la resta de territori peninsular seguint les vies més fàcils al principi, com són la costa portuguesa i andalusa, per posteriorment seguir per la via interior més muntanyosa.

En els tractaments pel sistema d’esquers s’aprecia que aquesta tèrmit és molt sensible als canvis produint rebuig i fugida dels esquers quan se’ls manipula, sent també molt característic la poca quantitat de terra que apareix en ells així com una activitat moderada.

• Reticulitermes banyulensis: Deu el seu nom a una localitat del sud-est de França, Banyul Sur Mer, pròxima a la frontera amb la província de Girona. La hipòtesi que s’estudia és que és una espècie que té com a origen la Reticulitermes grassei, segons s’ha pogut provar amb els estudis d’ADN, que es va adaptar a la regió mediterrània, podent trobar-des del sud-est francès fins a tot el territori de la península ibèrica, encara que on més abunda és a la ribera mediterrània des del sud de França fins a València. Són colònies molt poblades (diversos milions d’individus) i com ja vam dir anteriorment bastant esteses, i atès que encara es creu que estan en període d’adaptació al territori on s’estan desenvolupant són molt treballadores i voraços quan ataquen un habitatge, sent fàcilment visibles quan utilitzem el sistema d’esquers per aparèixer en ells gran nombre de tèrmits, gran virulència en el seu atac i terra molt abundant en els esquers.

• Altres espècies:

A França i per la fusta de roure transportada des de territori nord-americà (USA i Canadà) al segle XVIII per a la fabricació de bótes per al vi va arribar l’espècie Reticulitermes flavipes oriünda d’aquest continent. En el nou territori aquesta espècie ha desenvolupat trets morfològics diferents i se la coneix com a Reticulitermes santonensis.

És un tèrmit que es troba en ple procés d’expansió, sent les seves colònies de milions d’individus i amb la particularitat de la compatibilitat de les seves colònies, és a dir que la invasió d’un territori d’una altra colònia no significa la mort dels individus, és un comportament similar a la formiga argentina Iridomyrmex humilis que forma una macro colònia de milers de milions d’individus per tot Europa; aquest comportament està propiciant la invasió de la majoria del territori francès i es té la sospita que hagin pogut envair Euskadi i Navarra.