12 set. Mosca domestica

Mosca domestica

Musca domestica

Es caracteritza per tenir una mida mitjana, presentant 4 faixes longitudinals negres, coloració de tons no metàl·lics, la quarta vena longitudinal de l’ala formant un accentuat angle agut.

Biologia de la Espècie

La femella posa els seus ous al voltant de l’endemà passat de la còpula, en condicions ideals de 32ºC – 35ºC, nou dies a 15ºC. naturalment la femella col·loca de 4 a 6 bateries de 120 ous cada una. Els ous es dipositen en matèria orgànica, incloent abonament animal, que té olors atraients i una humitat entre 40 i 70 %.

Les larves, nomenades vulgarment cucs, necessiten d’aquesta humitat per a viure. La detecció dels llocs adequats, al voltant dels habitatges i establiments alimentosos és importantíssima.

El lloc de oviposició és triat a través de l’olor. El diòxid de carboni, l’amoníac i altres gasos generats per la descomposició de la matèria orgànica són particularment buscats per aquests insectes.

La mosques posseeixen metamorfosi completa, dit d’una altra manera, el seu desenvolupament comprèn 4 estats: ou, larva, pupa i adult.

Els ous de Musca domestica posseeixen forma oblonga, amiden aproximadament 1 mm de llarg i són de color blanquinós. Ells no maduren amb una temperatura inferior a 13ºC, si la temperatura és de 32ºC a 35ºC eclosionan entre 1 hs i 8 hs; moren quan se sobrepassa el límit dels 42ºC.

El primer estat larval (Larva I) s’origina dintre de l’ou, nodrint-se de les seves reserves vitel·lines; no posseeix ulls ni apèndixs; té 2 espiracles en la porció terminal del seu cos; al eclosionar mostra geotropisme positiu, alimentant-se inicialment de bacteris i llevats.

En els restants estats larvaris (larva II i larva III) es produeix la migració de la larva cap a llocs més secs on es transforma en pupa. Aquesta fase té una durada d’entre 3 i 21 dies, depenent de la temperatura. en ella la mosca no s’alimenta i sofreix grans transformacions, fins a convertir-se en imago. A l’altura del sisè segment de la pupa, l’adult emergeix, per a això utilitza una formació bursal (*ptilinium) que es localitza en la regió frontal del cap.

La mosca adulta posseeix el pla general de la resta dels insectes, el qual és el cos dividit en 3 parts: cap, tòrax i abdomen, i tres parells de potes articulades, pel que els hi denomina hexàpodes. En el cap té 2 ulls compostos conspicus amb 4000 facetes cadascun. Per a distingir el sexe s’utilitza la separació que existeix entre aquests. El mascle posseeix els ulls més junts (holoptía) i la femella els té més separats (dicoptía).

Per a alimentar-se la mosca utilitza un complex sistema bucal compost per la probòscide, que pot retreure’s i estendre’s per a regurgitar un brou enzimàtic sobre la partícula alimentosa, digerir-la immediatament. Posteriorment aquesta barreja és absorbida per la probòscide.

Les mosques són vectors de malalties com salmonel·losis, còlera, disenteria…

Les mosques domèstiques són excel·lents voladores, podent fer-lo de 6 km a 8 km per hora. Existint disponibilitat alimentosa, romanen en un ràdi de 100 m a 500 m, d’altra manera pot allunyar-se de 1 km a 5 km.

La mosca comuna viu en contacte proper amb l’home. Això es coneix com sinantropía. Les raons per a aquesta coexistència en la biocenosi artificial humana són clares: les etapes immadures del cicle de vida de d’insecte es desenvolupen en matèria orgànica en procés de fermentació (escombraries, femta, carronya o drenatges) i els adults s’alimenten de les mateixes fonts, totes comunament presents en els assentaments humans. aquests hàbits, conjuminats que les mosques presenten un comportament endofílico, alteració constant entre femta – menjar i una gran capacitat de vol i dispersió, els confereix la capacitat de funcionar com vectors mecànics potencials d’organismes patògens.

Existeixen 3 formes en les quals les mosques poden transmetre patògens:

1. A través de la seva superfície corporal ( potes, parts bucals), ja que estan cobertes d’espines i pèl en les quals el material contaminat pot ser atrapat i transportat.
2. Per regurgitació de menjar com preludi d’alimentar-se, ja que és comuna que una petita gota del menjar més recent sigui vomitada sobre el substrat, pot ser una ruta important d’infecció per a patògens petits.
3. Per ingestió i defecació de patògens com una de les vies potencials més importants, ja que l’agent infecciós és protegit mentre es troba en l’aparell digestiu del insecte i mantingut per períodes de temps majors que en les rutes anteriors.

Les mosques són vectors de malalties com salmonel·losis, còlera, disenteria, a més de ser un molest company alterant la tranquil·litat dels animals de producció, no permetent-los alimentar-se o baixant la qualitat dels productes que s’elaboren en frigorífics, plantes làcties, etc.