Es tracta d’un problema complex de difícil solució. Segur que ha sentit que aquestes criatures es reprodueixen i propaguen molt ràpid. Són difícils d’eliminar i poden causar molts danys costosos i actualment moltes ressenyes i comentaris negatius que pot perjudicar per sempre el seu negoci.

És possible que l’amo de la casa hagi de reemplaçar diversos articles o entapissar mobles per a eliminar per complet les xinxes de la casa, i fins i tot això no és garantia que els insectes i els seus ous hagin desaparegut per complet.

ForaPlagues com a Empreses De Fumigació I Control De Plagues de Girona podem ajudar-ho quan s’enfronta a aquest malson. Eliminarem tot senyal d’aquestes bestioles i els seus ous.

LA IMPORTÀNCIA D’UN EXTERMINI RÀPID

Alguns tipus de plagues d’insectes destrueixen la integritat estructural d’una casa o negoci si no se solucionen ràpidament, però una plaga de xinxes és pitjor perquè les xinxes viuen en les persones i els animals. Poden causar erupcions, lletjos *verdugones vermells com les picades de mosquits i, si no es tracten immediatament, es reproduirà molt ràpid. Una xinxa femella pot posar centenars d’ous, per la qual cosa la infestació es propagarà ràpidament. Aquesta és la raó per la qual s’ha de cridar a un expert en plagues de xinxes al primer senyal que hi ha xinxes a la casa.

ForaPlagues som ràpids, eficaços i discrets. 

Alhora, comptem amb un eficaç mètode exterminador per a eliminar una plaga de xinxes a Girona 0 una plaga de puces a Girona o qualsevol plaga. Acabem amb la presència d’aquests desagradables paràsits humans que posen en risc la salut atacant aquells llocs en els quals es refugien.

Eliminem les xinxes i els ous de xinxes dels matalassos i els llits amb un tractament eficaç i innocu per a l’ésser humà.

Si voleu saber més sobre CONTROL DE PLAGUES DE XINXES I DE TOTA MENA DE PLAGUES A GIRONA

CONTROL DE PLAGUES DE XINXES I DE TOTA MENA DE PLAGUES A GIRONA.

Som experts en el control de plagues de tota mena. Oferim solucions personalitzades per a la fumigació d’espais afectats per una plaga de rates, una plaga de paneroles, una plaga de formigues, una plaga de paparres, una plaga de vespes, una plaga d’insectes voladors i qualsevol plaga.

L'entrada EXTERMINADORS DE XINXES DE GIRONA ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Les vespes son insectes alats, amb 2 parells d’ales membranoses. La venació d’aquestes es bastant reduïda respecte al patró general de la resta d’insectes. Les ales posteriors tenen una filera de dents finíssims en el lateral, que els hi serveixen per acoblar-se amb les anteriors, això es característic dels himenòpters. Dins d’aquest grup es diferencien per tenir una cintura molt estreta situada a l’altura de la separació toracico-abdominal, per tant pertanyen al subordre apòcrits.

 Els himenòpters apòcrits es divideixen en dues seccions:

• Parasítics– tenen l’òrgan de posta fi, dur i més o menys allargat, que li serveix per a perforar els teixits animals o vegetals que pren com a hostes.

• Aculeats – tenen l’òrgan de posta transformat en un agulló

Dins dels aculeats hi ha varis grups amb categoria de súper-família, les vespes pertanyen al la súper-família vespoidea. La súper-família vespoidea morfològicament es caracteritzen pel seu pronot estret i allargat lateralment cap enrera.

Les espècies que es coneixen millor son de les subfamílies vespinae i polistinae, i les espècies mes conegudes: vespula vulgaris i polistes gallicus.

Especies de vespes

• Vespa affinis
• Vespa analis
• Vespa auraria
• Vespa basalis
• Vespa bellicosa
• Vespa bicincta
• Vespa bicolor
• Vespa binghami
• Vespa crabro
• Vespa ducalis
• Vespa dybowskii
• espa fervida
• Vespa fumida
• Vespa luctuosa
• Vespa mandarinia
• Vespa mocsaryana
• Vespa multimaculata
• Vespa orientalis
• Vespa philippinensis
• Vespa simillima
• Vespa soror
• Vespa tropica
• Vespa velutina
• Vespa vivax

Les espècies del gènere polistes són més petites i lleugeres que la vespula. Els seus nius son construïts a l’aire lliure, en grans roques o sota les cornises d’edificis, habitualment tenen menys de 100 cel·les.

BIOLOGIA: ESTACIONALITAT, DEFENSA I SOCIABILITAT

Totes les espècies de vèspids construeixen nius apergaminats on es reprodueixen i protegeixen. Els nius són construïts anualment. El procés de fabricació del niu inclou dues fases:

• Succeeix més o menys lluny del lloc de nidificació, la vespa arrossega amb les seves potents mandíbules algun material llenyós per a elaborar, juntament amb la saliva, la pasta de cel·lulosa amb la que construirà el vesper o rusc.
• Una vegada trobat el lloc idoni per a la nidificació, la vespa es dedica a anar donant forma al vesper amb la pasta de cel·lulosa prèviament preparada. El niu consta d’un peduncle o base amb el qual es subjecta al terra, una envoltura externa de protecció i una part interna que inclou las cel·les hexagonals on es desarrollaràn les larves, aquest generalment apunta cap avall o lateralment.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

CAT: Servei de #Foraplagues contra la Vespa Asiàtica (Vespa Velutina) al Baix Empordà. . —— . CAST: Servicio de #Foraplagues contra la Avispa Asiática (Avispa Velutina) en el Baix Empordà. . —— . Per +info: ☎️- 972447220 o 🌐- www.foraplagues.com . . #controldeplagas #sanidadambiental #controldeplagues #foraplagues #vespa #avispa #avispaasiatica #vespaasiatica

Una publicación compartida de Foraplagues Sanitat Ambiental (@foraplagues) el 6 Ago, 2018 a las 1:58 PDT

En totes les espècies de vèspids, només les femelles fecundades sobreviuen a l’hivern, el passen refugiades en construccions humanes. A la primavera cap el mes de març, abril o maig, les hivernantes es reactiven i cada una comença la formació d’una nova colònia. Al principi, les colònies són bastants reduïdes (10-15 individus), ja que es la reina la encarregada de portar a terme totes les activitats del vesper (generació i alimentació de les larves).

Per això, els vespers primaverals tenen poques cel·les, la reina diposita un ou a cada cel·la. Les larves d’aquesta primera generació són alimentades exclusivament per la reina. Passades entre 2 i 4 setmanes, depenent de les condicions meteorològiques, la reina rep senyals químiques per part de les larves, de les quals s’interpreta que ja han aconseguit el tamany màxim i sella les cel·les amb més substància pergaminosa.

A dins les larves es transformen en pre-pupes i alguns dies més tard en pupes. Al cap d’una setmana i mitja les cel·les s’obren i apareix la primera generació d’adults, totes obreres.

Aquestes es diferencien de la reina, encara que també siguin femelles, perquè els seus òrgans reproductors no son funcionals, ja que no passen d’estar en un estat immadur. A partir d’aquí la producció d’obreres es constant i la reina es pot dedicar exclusivament a la posta d’ous. Seran les obreres qui, a partir d’ara es dedicaran a l’ampliació del vesper, l’alimentació de les larves i la neteja de les larves. D’aquesta manera a l’estiu els vespers poden arribar a tenir colònies molt nombroses, de varis mils d’individus, tots descendents d’una mateixa femella fèrtil.

Les vespes adultes s’alimenten de substàncies vegetals ensucrades, tot i que són depredadors actius, ja que s’alimenten a les seves larves d’una dieta carnívora. A més els adults reben de les larves una substància líquida ensucrada, excretada per la boca. Arribat el final de l’estiu les reines deixen de produir obreres i donen pas a una generació d’individus aptes per a madurar completament, formant mascles i femelles. Aquests es dispersaran, sempre individualment, i s’aparellen, després d’això els mascles moren i les femelles tornen a amagar-se per hivernar i tornar a repetir el cicle.

Les vespes defensen amb gran agressivitat tan el menjar que han recollit, com el vesper. L’intrús que s’atreveixi a acostar-se mes del compte, serà severament castigat per picades o fins i tot mossegades.

Cal tenir en compte que totes les femelles siguin obreres o reines tenen un agulló, els únics qui no en tenen són els mascles, els quals són poc nombrosos i només existents a l’estiu. L’agulló està situat en l’extrem posterior de l’animal i porta unes glàndules annexes, les quals produeixen un verí altament irritant, la picada de les vespes resulta més o menys molesta, depenent de la zona on està i de la sensibilitat de la víctima.

PROBLEMES DE L’ESTIU

Les vespes pertanyen al grup dels himenòpters, insectes amb un sistema defensiu consistent, des del punt de vista anatòmic, en una glàndula productora de verí, que es comunica amb l’exterior mitjançant un fibló.

Estan genèticament capacitades per a injectar el verí mitjançant una picada, fonamentalment en defensa de la colònia. Las vespes poden retirar aquest fibló un cop s’ha produït la picada i tornar a picar. Les abelles, al contrari, no són capaces de tornar a utilitzar el fibló, ja que les seves condicions morfològiques impedeixen la seva extracció un cop clavat a la pell. Aquesta és una dada important, donat que ens ajudarà en la identificació del insecte implicat a la picada.

Des del punt de vista clínic, en la Península Ibèrica tenen importància tres himenòpters: la abella de la mel (Apis mellifera), la vespa europea (Vespula germanica) i la vespa mediterrània (Polistes gallicus).

El que caracteritza les picades d’himenòpters respecte a d’altres insectes és que poden produir reaccions al·lèrgiques que, en ocasions, poden ser greus. Tanmateix en la majoria dels casos les picades d’himenòpters només causen una reacció inflamatòria pel verí inoculat, el qual conté substàncies que estimulen l’alliberament de diferents mediadors cel·lulars amb capacitat d’activar el procés. Aquest es manifesta com una erupció vermellosa a la zona on l’insecte ha injectat el verí (més o menys extensa y dolorosa), en general d’una duració inferior a 36 hores i sense símptomes generals. En algunes ocasions, es complica a l’ infectar-se, generalment per una mala actuació desinfectant de la zona, ja que el verí conté substàncies amb propietats antisèptiques. Els individus que pateixen múltiples picades amb freqüència se sensibilitzen, és a dir, apareixen anticossos a la sang que no signifiquen que tinguin malaltia i que tendeixen a desaparèixer lentament.

Un altre grup de reaccions no al·lèrgiques són las denominades tòxiques. Són de caràcter general i poden arribar a ser molt greus. Es produeixen com a conseqüència de múltiples picades al mateix temps (per exemple, després de colpejar accidentalment una rusc). No responen a una causa al·lèrgica, sinó a l’efecte d’una alta concentració de verí i de les substàncies activadores de la inflamació a las que ens referíem anteriorment.

Es presenta febre, vòmits, malestar intens…, o de vegades, és necessari un internament en una unitat de cures intensives. En el supòsit d’al·lèrgia al verí d’himenòpters poden haver dos tipus de reaccions:

• Locals: Se solen presentar, com a les no al·lèrgiques, als pocs minuts, però, a diferencia de les altres, persisteixen entre 1 i 7 dies després de la picada. Solen ser més extenses, sent freqüent la inflamació de dos o més jocs articulars (per exemple, una picada en un dit de la ma pot derivar en inflamació i dolor de tot l’avantbraç, inclòs, de tota l’extremitat). No solen implicar risc vital.

• Sistèmiques o generals: Són las reaccions més greus, malgrat també difereixen entre un quadre d’urticària i/o angioedema fins la manifestació més greu com és el xoc anafil.làctic, que implica risc de mort si no s’inicia el tractament adequat de manera ràpida (afortunadament les reaccions mortals són excepcionals). També ha de considerar-se reacció sistèmica aquella reacció localitzada que no té relació amb el lloc de la picada.

Haver patit reaccions locals greus no és un pas obligat abans de manifestar reaccions sistèmiques, doncs només en menys del 10% dels casos desenvolupen després reacció general. Tanmateix, en el cas de reacció és necessària la valoració per un especialista per confirmar l’existència de sensibilització i fer una avaluació de les mesures que hauria d’adoptar per minorar el risc de picades, la possible indicació d’una vacuna (inmunoteràpia) per curar l’al·lèrgia i el tractament més adequat en el cas de noves reaccions.

¿Què fer?

Existeixen diverses recomanacions a tenir en compte per a evitar la picada d’aquests insectes:

• Evitar, en la mesura que la situació ho permeti, les excursions i sortides al camp, especialment a la primavera i l’estiu.
• No menjar a l’aire lliure durant les sortides al camp
• Caminar sempre ben calçat per l’exterior de la casa.
• En situacions de possible risc, no fer servir roba amb colors intensos, cridaners o amb motius florals.
• Evitar perfums, colònies, sabons,… amb olors intensos.
• No realitzar moviments bruscos en presència dels insectes.
• Mantenir la brossa lluny i ben tancada.
• En el supòsit d’una picada habitualment només s’ha de tractar la reacció local generada mitjançant corticosteroide tòpic. Si la reacció local és intensa o produeix molta picor es pot administrar un antihistamínic oral i després de prescripció mèdica un corticosteroide oral. En cap cas han de fer-se servir remeis casolans (afavoreixen la sobre infecció de la reacció) o antihistamínics en crema (pot originar reaccions al·lèrgiques de contacte).

Si existeix algun símptoma suggerint una reacció general sense antecedents previs d’al·lèrgia s’ha d’anar immediatament a urgències i després a l’especialista. Quan un pacient ja ha patit una reacció generalitzada per una picada d’himenòpters i el seu especialista li ha diagnosticat al·lèrgia al verí, sempre que es pugui córrer risc d’una nova picada s’ha d’anar amb medicació per a tractar una eventual reacció severa. En aquest cas s’administrarà adrenalina preparada (en una primera injecció 0,5 c/c. i, si als 10 minuts no ha millorat dels seus símptomes, uns altres 0,5 c/c.), un antihistamínic en solució per afavorir la seva ingestió i anar immediatament a urgències.

PLA DE CONTROL DE VESPES – TRACTAMENT BIANUAL

Zones a tractar i zones de risc

Teulades, porxos, parets, façanes de pedra, vegetació exteriors, voltants de piscines i fonts d’aigua exterior, punts d’aigua amb degoteig.

Les vespes se senten atretes a les zones amb una presència d’aigua habitual o constant, sent els voltants de piscines, amb emanacions de clor, punts d’aigua amb pèrdues que provoquin superfícies habitualment humides o petits bassals d’aigua.

Com que no és possible eliminar aquests punts de risc totalment, es realitzen una sèrie de mesures per, com a mínim, baixar la intensitat del problema de manera immediata i seguint el tractament indicat convertir els voltants d’aquests punts de risc en zona no apta per la proliferació de les vespes. Amb la combinació de productes utilitzats s’aconsegueixen els objectius esmentats.

Les teulades o sota teulades són, juntament amb les parts esmentades anteriorment, parets, façanes de pedra, punts de col·locació dels nius de vespes. Quan el problema ja es troba present en una finca, part del tractament consisteix en la retirada física dels ruscs conjuntament amb l’ús de mètodes de polvorització.

La vegetació de l’entorn pròxim ha de ser controlada amb el tractament adequat i realitzar un seguiment constant durant el període de dos anys que estipula el tractament. Els arbres, arbustos poden ser possibles nous focus de nidificació de les vespes o, tanmateix, accedir a aquesta vegetació per obtenir aliment dels líquids provenint dels seus fruits.

• Mètodes de tractament

Polvoritzacions a teulades, sota teulades, porxos, parets i façanes, amb producte que permet un tractament de xoc inicial i un efecte residual per controlar possibles noves aparicions de vespes.

Tanmateix el procediment de polvoritzacions es realitza amb una altre finalitat, d’extrema importància de cara a obtenir uns resultats correctes en la prevenció de noves aparicions de colònies de vespes a l’espai tractat, que és l’eliminació dels rastres de feromones de la plaga anterior i, d’aquesta manera, evitar que el poderós efecte atraient que tenen les feromones sobre elles les ‘convidi’ a ocupar de nou l’espai prèviament desallotjat de vespes amb el tractament aplicat.

Retirada dels ruscs de les zones tractades, amb procediments manuals.

Instal·lació d’esquers per control i identificació d’espècies. Aquests esquers porten un producte atraient   amb la finalitat de facilitar la captura d’insectes i permetre el seu control, comprovant d’aquesta manera la presència d’individus de procedència aliena a l’espai tractat.

Els període de seguretat després del tractament, sobretot a les zones comunes o d’ús continuat, es recomana sigui de 12 hores.

El calendari de tractament preveu sempre l’aparició del problema de vespes amb antelació adaptant-se al ritme biològic de l’insecte en qüestió. L’aparició de les vespes es produeix als voltants dels mesos d’abril i maig, el seu període de màxima activitat durant i a les acaballes de l’estiu, finalitzant el mes de setembre, als inicis de la tardor. Per tant els tractaments s’han d’orientar a les diferents fases de la vida de la vespa, iniciant-se sempre que el problema ja és present, amb un tractament de xoc i la retirada física dels ruscs.

MESURES DE CONTROL ACTIU

 S’utilitzaran equips complets de protecció, productes i principalment personal professional completament capacitat per al tractament i control dels insectes, respectant sempre les normal d’higiene, seguretat i sanitat ambiental exigides i vigents utilitzant productes homologats i amb el seu respectiu registre sanitari.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

CAT: Eliminant vespes a la cornisa metàl·lica d’un edifici. . Si vostè té una incidència, #Foraplagues sempre té una solució. . . —— . . CAST: Eliminando avispas en la cornisa metálica de un edificio. . Si usted tiene una incidencia, #Foraplagues siempre tiene una solución. . . #controldeplagas #sanidadambiental #controldeplagues #avispa #vespa #solució

Una publicación compartida de Foraplagues Sanitat Ambiental (@foraplagues) el 12 Ago, 2018 a las 3:34 PDT

Les normes de seguretat sobre el mètode i productes a utilitzar seran degudament informats al client tenint en compte les recomanacions del fabricant del producte i del tècnic que ha elaborat d’inspecció, ja que per controlar els nius de vespes és necessari aplicar biocides dins o sobre del niu, pel que s’han d’extremar les precaucions. En aquest cas, s’hauran de tenir amb compte que els terminis de seguretat o l’equivalent a la no presencia de persones (desprès de l’aplicació dels productes utilitzats), per els animals domèstics i per als estanys de 24 hores . S’haurà de contemplar i respectar aquests termini de temps i normes de seguretat, o les que determinin els tècnics en el moment de l’aplicació, per què pugui dur a terme el seu pla de treball.

Els nius aeris de vespes es poden treure de forma manual si escau intactes, utilitzant un equip de protecció complert.

DIRECCIÓ TÈCNICA

Tots els mètodes, productes, personal, termes, normes i termini de seguretat, estaran sempre supervisats per el nostre responsable tècnic,que disposa de la formació i acreditació segons RD 830/2010, exigit per les empreses de control de plagues.

L'entrada Vespes ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Cimicidae

Cimex lectularius, conegut vulgarment com la xinxa o xinxa dels llits, es un insecte hemípter de la família Cimicidae. La seva alimentació es hematòfaga, es a dir que es nodreix amb sang dels humans i d’altres animals de sang calenta. El seu nom vulgar prové del hàbitat freqüentment utilitzat: matalassos, sofàs i altres mobiliari. Encara que no es estrictament nocturn, la seva principal activitat la desenvolupa per a nit.

Cimex lectularis és l’espècie de xinxa que millor s’ha adaptat a l’entorn humà. Es troba en climes temperats de tot el món i s’alimenta de sang. Existeixen altres espècies com són Cimex hemipterus, que es troba en les regions tropicals, que també infecta a pollastres i ratpenats, i Leptocimex boueti, que es troba en els tròpics d’Àfrica occidental i Sud-amèrica, que infecta ratpenats i humans. Cimex pilosellus i Cimex pipistrella infecten principalment a ratapinyades, mentre que Haematosiphon inodora, una espècie d’Amèrica del Nord, afecta preferentment a pollastres.
Els adults d’aquesta xinxa són de color entre vermell i marró, són aixafats, de forma oval, i sense ales, amb uns pèls microscòpics que li donen una aparença de tenir franges. Un error freqüent és creure que no es poden veure a simple vista.

Els adults mesuren de 4 a 5 mm de longitud i no es mouen prou ràpids per escapar de la vista d’un observador atent. Les nimfes són translúcides, de color clar que van adquirint color fosc segons realitzen les successives mudes fins a arribar a la maduresa.

ALIMENTACIÓ

Les xinxes dels llits estan normalment actives després de la posta de sol, amb un pic en la seva alimentació al voltant d’una hora abans de l’alba. No obstant això, poden intentar la seva alimentació en altres hores si es dóna l’oportunitat, i han estat observades alimentant-se en totes les hores del dia. Aconsegueixen la seva víctima desplaçant o fins i tot algunes vegades pujant per les parets de l’habitació fins al sostre i deixant-se caure sobre alguna persona quan la detecten per la calor que desprenem els humans. Atrets per la calor i el diòxid de carboni que exhalem per la respiració, la xinxa perfora la pell de la seva víctima amb una espècie de dos tubs buits del seu aparell bucal. Amb un d’ells extreu la sang del seu hoste i amb l’altre injecta la seva saliva la qual conté anticoagulants i anestèsics. Després d’alimentar-se durant uns cinc minuts, la xinxa torna al seu amagatall. La picada no pot ser sentida per les persones fins a uns minuts o fins i tot hores després d’haver-se realitzat. La primera indicació d’una picada és el desig de gratar-la, causa de la reacció que es produeix als agents injectats per l’insecte.
Encara que aquestes xinxes poden viure entre un any i any i mig sense alimentar-se, normalment intenten alimentar-se cada cinc o deu dies. Els individus ben alimentats normalment viuen de sis a nou mesos. Les infestacions per pocs individus poden ser difícils de detectar, i és possible que la víctima no ho detecti al principi. Les picades solen agrupar-se en línies o grups, poden trobar-se en diverses parts del cos de les persones.

CICLE BIOLÒGIC

Una xinxes (Cimex lectularius) mascle, inseminant de manera traumàtica a una femella de la seva mateixa espècie.
Tots els xinxes dels llits s’aparellen per mitjà d’un sistema anomenat inseminació traumática.En comptes d’introduir els seus genitals en l’aparell genital de la femella tal com és normal en la còpula, els mascles perforen a les femelles amb els seus genitals hipodèrmics i ejaculen dins el cos de la femella.
D’acord a la National Pest Management Association, les femelles d’aquestes xinxes poden posar fins a cinc ous al dia i uns 500 en tota la seva Vidalos ous són visibles a simple vista, mesuren aproximadament 1 mm de longitud (aproximadament com dos grans de sal) i són de color blanc lletós. L’ou madura en una o dues setmanes. La nimfa recentment emergida comença a alimentar-immediatament. Passa per cinc estadis ninfales separats per mudes abans d’arribar a la maduresa. Han d’alimentar almenys una vegada en cada estadi.
A temperatura ambient d’una casa, tarda unes cinc setmanes a desenvolupar-se completament des d’una nimfa recentment emergida a adulta. Només és fèrtil en la seva època adulta.

PICADES

En la majoria dels casos observats, l’efecte de les picades consisteix en un inflor de la pell vermellós encara que també pot ser pla, normalment acompanyat d’un intens pruïja. L’enrogiment i inflor de la pell és el resultat d’una reacció al·lèrgica als anestèsics continguts en la saliva de la xinxa, que és introduïda en la sang de la víctima. Les picades de la xinxa dels llits poden no ser distingibles de les dels mosquits, encara que les de les xinxes solen durar més temps fins que desapareixen els seus efectes. Les picades poden no aparèixer en el mateix moment i poden trigar fins a nou dies a aparèixer els seus símptomes.

Les picades de les xinxes dels llits no solen tenir en el seu centre un punt vermell com sol ocórrer en les de les puces. Una característica que sí és similar a les picades de les puces és que solen aparèixer alineades. Aquest tipus de distribució pot ser causat perquè l’insecte hagi estat molestat mentre s’alimentava i se situa a una poca distància d’on estava per seguir alimentant-se. També pot ser degut aquestes alineacions a les successives picades de l’insecte fins que troba una vena.

Les persones reaccionen de diferents formes a aquestes xinxes, depèn de molts factors com pot ser el tipus de pell de la víctima, l’ambient i el tipus de xinxa. En casos excepcionals es poden produir reaccions al·lèrgiques a les picades que produeixen nàusea i malestar. En un gran nombre de casos, estimat en un 50% de totes les persones, no hi ha cap tipus de símptoma visible de les picades, la qual cosa dificulta la identificació i eliminació d’aquesta plaga.

Normalment, les persones responen a les picades d’aquestes xinxes amb ansietat, estrès i insomni. Algunes persones també poden desenvolupar infeccions a la pell per gratar-se les picades.
La majoria dels pacients les picades són tractades amb corticosteroides per intentar rebaixar la pruïja i la cremor no experimenten millores significatives en els símptomes. Els antihistamínics redueixen la pruïja en alguns casos, però no afecten a l’aparença i durada de les lesions. L’aplicació tòpica de corticoesteroides tal com la hidrocortisona, sembla reduir les lesions produïdes per les picades i disminuir la pruïja.
Diversos pacients també veuen disminuït la pruïja i la inflamació amb l’aplicació d’aigua calenta a la zona de la picadura.8 L’aigua ha d’estar al voltant dels 50 ° C ja que si no està prou calenta pot agreujar els símptomes. Tampoc s’ha d’escalfar en excés l’aigua, ja que pot provocar cremades. També pot aplicar-se l’aigua calenta amb algun drap, fins i tot es pot escalfar la zona amb un assecador. Hi ha desacords sobre què és el que causa que els símptomes disminueixin amb la calor. Algunes hipòtesis diuen que la calor satura els nervis que transmeten la pruïja i no transmeten el senyal al cervell; altres, que la calor degrada els productes químics que causen la inflamació; i altres, que la calor desencadena un gran alliberament d’histamina, la qual cosa fa que després es produeixi un dèficit d’aquesta substància a la zona escalfada.

DANYS I PROBLEMÀTICA SANITÀRIA

Aparentment, les xinxes dels llits tenen tots els prerequisits necessaris per ser capaços de transmetre malalties d’un hoste a un altre, però no es coneixen casos confirmats on aquestes xinxes que hagin actuat com a vectors. Es coneixen almenys vint-i-patògens (encara que hi ha autors que els estimen en quaranta-un) que són capaços de viure a l’interior del cos de Cimex lectularius o en el seu aparell bucal. S’han realitzat moltes proves en laboratoris que han conclòs en que aquestes xinxes semblen no traspassar malalties d’una persona a una altra. Per tant, les xinxes dels llits són menys perilloses que altres insectes comuns com les puces. No obstant això, la transmissió de la malaltia de Chagas o hepatitis B es pot produir si es donen les condicions adequades.
Els fluids salivars injectats per aquests insectes causen enrogiment i inflamació de la pell, tot i que les persones poden desenvolupar més o menys intensitat depenent de la seva sensibilitat. Podria donar-se el cas que en algunes persones la picada d’aquest insecte desenvolupés un xoc anafilàctic però sempre en un petit percentatge de les persones. També és possible que persones sotmeses a constants picades d’aquest insecte desenvolupin anèmia. És important observar i vigilar possibles infeccions bacterianes secundàries.
Les infestacions per C. lectularius han augmentat recentment a tot el món. A la primera meitat del segle XX, aquestes xinxes eren molt comuns.

Des de mitjans de la dècada de 1990, els casos d’infestacions per xinxes dels llits han augmentat. Gràfics d’algun barri londinenc mostren que els cas de presència d’aquestes xinxes es doblen cada any entre 1995 i 2001. L’increment de les infestacions per aquestes xinxes són difícils de seguir ja que moltes vegades no s’identifiquen com un problema. La majoria dels informes s’obtenen d’empreses de control d’insectes, autoritats locals i cadenes d’hotels.

INFESTACIÓ

Hi ha diversos mitjans pels quals un habitatge pot resultar infestada amb C. lectularius. Les persones poden ser infestats en hotels, motels o un altre tipus d’allotjaments, i portar-los a les seves casa entre el seu equipatge. També poden introduir xinxes en els seus habitatges portant mobles o roba usada infestades a casa seva. Si algú es troba en un lloc amb una elevada infestació, les xinxes se li poden pujar a la roba i ser transportades en ella, encara que això és un comportament estrany i que només es dóna en els casos més extrems d’infestació. També poden produir-se infestacions en blocs d’habitatges, en el qual s’hagin introduït xinxes en un habitatge que serveix de focus d’infestació a la resta de l’edifici. Les xinxes dels llits, també poden ser transmeses per mitjà d’animals, incloent els ocells silvestres i les mascotes.

Aquesta propagació entre diferents llocs depèn en part del nivell d’infestació, del material utilitzat i de si el material és arrossegat a través d’àrees comunes i mentre les xinxes es desprenen, amb el que es produeix una mena de sembra d’adults i ous per on va passant els objectes a traslladar.
La mida de les poblacions en les infestacions de xinxes és variable, sol estar funció del temps passat des de la infestació inicial. Una sola femella té un gran potencial de reproducció i la seva població augmentar de manera geomètrica si té aliment i no es controla. Algunes vegades les persones no s’adonen que han estat picats. Les xinxes poden estar en qualsevol lloc de la casa, però tendeixen a estar prop de les seves víctimes, d’aquí el nom de xinxa dels llits.

LOCALITZACIÓ

Les xinxes dels llits  es desplacen amb facilitat a través de tubs i juntes, i els seus cossos són molt plans, la qual cosa els permet amagar-se en diminutes esquerdes. Durant el dia tendeixen a estar apartades de la llum, preferint estar amagades en llocs com matalassos, al seu interior o exterior, somiers, mobles propers, catifes, sòcols, parets interiors, forats diminuts en la fusta etc. Les xinxes poden trobar-se soles però sovint s’agrupen. Les xinxes dels llits són capaços de desplaçar-se més de 30 metres per alimentar-se, però solen romandre prop del lloc on dorm la víctima.

DETECCIÓ

C. lectularius és elusiva, ràpida i nocturna, la qual cosa fa difícil la seva detecció. Encara que es pot contactar amb una empresa especialitzada per determinar si una casa està infestada de xinxes, existeixen mètodes perquè una persona pugui determinar per si mateixa si té infestació a casa seva.
La presència de xinxes dels llits pot ser confirmada per la identificació d’insectes capturats o per la disposició de les picades a la pell. Encara que es poden donar picades solitaris, sovint aquests segueixen una disposició lineal seguint les venes que transporten la sang per sota de la pell.
Els exsudats fruit de les mudes així com els organismes vius tenen una olor característica que en cas d’infestacions importants poden ocasionar un “olor de xinxes” que les persones que han estat en contacte amb plagues anteriors de l’insecte poden reconèixer. Per això mateix hi ha també la possibilitat d’ensinistrar cànids per a la detecció de les xinxes.

L'entrada Xinxes ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

 BIOLOGIA

Els termes, pertanyen a l’ordre Isóptera (Iso = Iguals, Ptera = Ales). Són incapaços de viure de forma aïllada per la qual cosa viuen agrupats en comunitats (nius), anomenats termiters, amb un ordre social, amb diferents classes socials a les que se’ls denomina castes. Els isòpters i himenòpters (abelles, vespes y formigues) son, també, considerades insectes socials.

Existeixen restes fòssils d’uns 50 milions d’anys de termes, per lo que es considera un insecte primitiu. En el mon podem trobar al voltant de les 2.000 especies de termites de les que la major part viuen en les regions tropicals equatorials (sol 150 produeixen danys en la fusta).

Hi ha moltes de las especies de termes que son considerades com insectes beneficiosos i ecològicament positius, ja que son capaços de transformar residus orgànics (vegetals, fusta, etc.) en humus, i d’aquesta forma ser assimilats mes fàcilment per les plantes, així com afavorir el l’aire, el aigua, etc., puguin penetrar amb més facilitat en el subsòl.

Altres especies són perjudicials per el esser humà ja que ataquen als components i estructures de fusta en el hàbitat dels humans produint danys a aquests, pel que pot arribar a convertir-se en un problema greu, tant de tipus estructural com econòmic, de tal forma que el home ha necessitat desenvolupar uns mecanismes de defensa i control per defensar-se de dits atacs.

Al ser insectes, el seu cos es divideix en: Cap,  tòrax i abdomen. Encara que les seves  colònies apareixen organitzades en castes amb representants presentant un polimorfisme ben diferenciat, podem observar una característica comú a tots els seus membres como es la presencia de dos petits apèndixs (cercos) en el últim segment del abdomen.

LARVES

Una vegada que la reina a realitzat la posta de ous, amb l’eclosió d’aquests, apareixen unes larves formologicament similars als seus progenitors. Al madurar aquests individus donaran lloc a las diferents castes.

NINFES

Són les larves que es convertiran en reproductores una vegada completat el seu desenvolupament i que es diferencien de les que van a transformar-se en obreres i soldats, per portar en el tòrax els anomenats “esbozos alares” que donaran lloc, posteriorment, a les ales que porten els reproductors; realitzen junt amb les obreres gran quantitat de feina en els termiters, encara que no siguin capaçes de alimentar-se per si mateixes i deuran ser nodrides per les obreres.

OBRERES

Són individus, mascles o femelles, estèrils que no han desenvolupat el seu aparell reproductor i que composen la casta més nombrosa (80 % del termiter), sent les principals responsables dels danys que ocasionen els termes, ja que estan previstes d’unes mandíbules molt potents amb les que desgarren, tallen, amassen i rasquen els aliments (més comunament fusta).

A més, construeixen les galeries en el interior de la fusta i els túnels, anomenats xemeneies, utilitzades per buscar noves fonts d’alimentació i per expansió del termiter. També realitzen: l’alimentació de les altres castes, nodrir i empolainar a la reina, cuidar a la descendència i construir el termiter.

Són de color clar, cos tou, cecs no tenen ales ni estructures especialitzades i la seva mida es de 4 a 6 mm.

Proveïdes de dos antenes primes i rectilínies amb un recobriment     d’unes sedes sensorials, gustatives i olfactives que las capaciten per reconèixer els aliments, als diferents individus del termiter i als possibles enemics. Sense la feromona amb la que la reina las impregna es convertiran en reproductors neotènics (de reemplaçament) capaces de crear una nova colònia.

Soldats

La seva funció, com la paraula soldat indica, és la de defensar al termiter. Si obríssim un termiter serien els primers individus a aparèixer per defensar la colònia. La seva població és d’aproximadament un 10%, i es manté constant. Són de color blanquinós, d’uns 8 mm de longitud, sense ales, i amb cap altament pigmentada, proveïda de grans i potents mandíbules (maixelles). No tenen aparell reproductor desenvolupat. Poden deixar anar un líquid enganxós per defensar-se. Són les obreres les que els alimenten amb una barreja de líquid rectal i saliva nutritiva que regurgiten entre les seves mandíbules, rica en simbionts i productes parcialment digerits.

REPRODUCTORS

Podem trobar individus sexuats de dos tipus diferents:

• Reproductors primaris

Caracteritzats per tenir quatre ales membranoses (imagos) de igual tamany i llongitud, de onles provè el nombre de isòpters; s’extenen mes enllà del abdomen sobrepassant àmpliament la longitud del cos i plegats sobre aquest, tenen forma plana en estat de repòs. Les ales desapareixen una vegada passades les etapes de eixam.

Tenen el sistema reproductor completament desenvolupat. Al tenir els seus teguments quitinizats, a més d’estar endurits, li proporcionen un color mes fosc que els demès individus del termiter, sent així fàcilment reconeguts a un quant hagin perdut les seves ales. La seva llongitud es de 8 a 10 mm.

A la primavera i estiu quan les condicions ambientals són les adequades, el termiter produeix nous individus alats que abandonen el niu (de forma massiva), formant eixams, dispersant i formant així noves parelles reproductores, un rei i una reina (parella reial) que donaran lloc a un nou termiter, controlant l’estructura social de la colònia mitjançant feromones que controlen l’evolució de les larves en les diferents castes.

És important assenyalar el fet que només hi ha una sola parella real en un termiter.

• Reproductors suplementaris

Se’ls denomina també reproductors de reemplaçament o neotènics. Morfològicament són molt semblants a les nimfes o obreres, ja que no tenen ales o si les tenen són molt reduïdes, tot i que els podem distingir amb facilitat per una lleugera pigmentació al cap i al tòrax, a més de tenir l’abdomen més important, i pel seu tegument, que no és tan pigmentat ni tan dur com el dels reproductors primaris.

Apareixen quan la població de soldats i obreres és molt elevada, pot assumir funcions reproductores en el cas de mort (accidental o natural), llunyania (aïllament) o poca productivitat de la reina. Tenen un desenvolupament paral·lel al de les reines, de manera que constitueixen una font important d’ous per al termiter.

N’hi ha prou amb una població de 50 o més obreres que quedin aïllades de la colònia i amb suficient aliment, perquè en un curt període de temps, puguin evolucionar a reproductors suplementaris i formar un nou termiter, sense necessitat de sortir al exteriors.

CICLE BIOLÒGIC

El termiter produeix nous individus alats d’ambdós sexes que produeixen un eixam i abandonen volant la colònia dispersant a distàncies més aviat curtes diverses desenes de metres, ja que són dolents voladors. Solen produir-se els eixams a la primavera i estiu quan les condicions atmosfèriques exteriors i interiors els són favorables (humitat alta, temperatura, llum, pressió atmosfèrica, etc.), de manera que els veurem després de les primeres pluges o d’una tempesta. La llum té poder d’atracció sobre ells. És molt característic trobar-les en l’interior de les cases dirigint-se a les portes i finestres per buscar l’exterior.

Segons si la població del termiter és més o menys, així serà el nombre de alats, que poden arribar a ser diversos centenars amb la mateixa proporció de mascles i femelles. Un cop realitzat el seu curt vol, cauen a terra i perden les seves ales, aparellant els individus de diferent sexe gràcies a les feromones sexuals que faciliten les trobades. Un cop aparellats comencen la recerca del lloc més favorable per a la instal·lació de la seva cambra nupcial (petita cavitat) on realitzen la fecundació i posteriorment la posta d’ous. A l’eclosionar els ous apareixen les primeres nimfes que són alimentades per la seva mare (la reina). Gràcies a les seves reserves o la ingestió d’ous que els serveixen com a aliment, es posarà en marxa la nova generació d’obreres (per transformació de les nimfes), que seran les encarregades de la construcció del nou termiter i de l’alimentació dels nous individus i dels reis.

En els primers moments del termiter apareixen les obreres i quan el seu nombre ja és elevat apareixen els soldats; només al cap d’un any del termiter apareixen els reproductors suplementaris. Les obreres comencen a alimentar la reina que en deixar de treballar pot així dilatar el seu abdomen (en algunes espècies la reina pot assolir una mida 20.000 vegades superior al de les obreres) i augmentar la producció d’ous, romanent immobilitzada al costat del mascle en la càmera real. Arriben a posar 30.000 ous per dia.

Una reina pot posar al llarg de la seva vida diversos milions d’ous, mentre que els reproductors suplementaris, en algunes espècies, poden augmentar en diversos milions més el nombre d’ous en l’etapa secundària d’un termiter. Mitjançant les feromones que segrega la parella reial es formen les diferents castes del termiter, podent arribar a tots els individus gràcies a la trofalaxia, que a més permet l’ús eficaç dels nutrients alimentaris i una comunicació entre els diferents individus del termiter, que els permetrà reconèixer els uns als altres a més de la transferència de microorganismes simbionts (protozous) que els possibiliten digerir la cel·lulosa, etc. Depenent de la casta així serà el temps necessari per a completar el seu desenvolupament, sent més curt el de les obreres que el dels reproductors primaris que des de la fase d’ou a la fase d’adult arriba a ser de 4 a 7 mesos.

ALIMENTACIÓ

La primera condició per a l’existència dels tèrmits és la necessitat que tenen de aprovisionar-se d’aigua, ja que per al seu desenvolupament li cal un cert grau d’humitat. Per tant, podrem trobar-les amb freqüència en països, regions o comarques humides, així com en llocs propers a rius, rierols, etc., i en zones on les capes freàtiques són poc profundes. La quantitat d’aigua que els és necessària no és gran; amb la condensació que produeixen els tubs d’aigua (de la calefacció, de les conduccions d’aigua calenta en els habitatges, etc.) en tenen prou, així com per exemple les infiltracions d’aigua de pluja a les parets i murs.

La seva alimentació està basada en la fusta i altres tipus de materials que continguin cel·lulosa, com cartrons, papers, tèxtils, etc. Singularment, els tèrmits no poden digerir la cel·lulosa per si soles, pel que necessiten d’uns microorganismes simbionts en el seu aparell digestiu que degraden la cel·lulosa, nodrint-se dels productes obtinguts amb aquesta degradació. Les obreres són les encarregades de la recerca de les fonts d’aliment, produint de vegades danys importants en un altre tipus de materials que no són cel·lulòsics. Construeixen galeries o túnels (amb excrements, terra, salives i trossos de fusta generalment) que solen partir de forma radial del termiter, i per on circulessin per portar el menjar a la colònia, a l’abric de la llum, en un incessant moviment d’anada i tornada. A vegades s’han trobat, a més de les obreres i dels soldats, nimfes en els llocs on es troba l’aliment. La trofalaxia consisteix en l’intercanvi d’aliment de boca a boca (estomodeal) i d’anus a boca (rectal).

L’element preferit per alimentar-se és la fusta, encara que com ja vam dir anteriorment també s’alimenten de paper, de tèxtils (roba), pomes, patates, etc. Entre totes les possibilitats que tenen al seu abast per alimentar trien la que els sigui més fàcilment atacable. Quan les termites exploradores han sortit a la recerca d’una font d’aliment i l’han trobat, durant la seva volta al termiter per advertir les obreres de la seva troballa utilitzen la glàndula anomenada esternal, situada al final de l’abdomen segregant, una feromona per marcar el camí , i ho seguiran fent fins que la font d’aliment s’esgoti. D’aquesta forma les obreres poden seguir la pista sense perdre. Les últimes en tornar ja no deixen feromones, pel que al cap de poc temps desapareix la pista. Tenen un senyal d’alarma que consisteix en cops amb el cap de les obreres en els túnels de comunicació.

Els tèrmits són necròfags al menjar-se els cadàvers i els individus més greument malalts aportant així proteïnes a la seva dieta pobra en elles.

HABITAT

Una característica dels tèrmits és que són lucífugs, a excepció dels reproductors primaris quan es enjambran i deixen el termiter, ja que surten a l’exterior. Aquesta característica els dóna una coloració blanquinosa, deguda a la manca de coloració en el tegument, ja que no necessiten protecció contra els raigs ultraviolats.Com que la majoria de la colònia cecs i lucífugs seu hàbitat sol ser subterrani, construint els termiters a força de galeries i càmeres, i posteriorment túnels radials per buscar les seves fonts alimentàries. Els termiters poden ser des de molt senzills com ara càmera i galeries construïdes a la fusta (arbres, marcs de portes, etc.) que els serveix d’aliment fins més complex, generalment subterrani, construït en sòls sorrencs (més freqüentment) i argilosos, partint de la càmera real galeries i túnels com ja vam dir anteriorment. A Austràlia i Àfrica els tèrmits construeixen termiters aeris de grans dimensions.

TÈRMITS SUBTERRANIS

En ser les més abundants, sempre que es parla de termes tothom tendeix a referir-se a elles, de manera que la majoria dels textos que podem trobar seran referits a aquests tèrmits. Els termiters que construeixen solen ser subterranis i estan fixos. D’aquesta manera poden aconseguir la humitat necessària, per a la vida de la colònia, del sòl i també de les fuites de canonades de calefacció, aigua o de la condensació que aquestes produeixen, etc. La presència d’aigua i la calor afavoreixen el desenvolupament de microorganismes, com els fongs, que seran font de vitamines i proteïnes essencials per a la seva vida, sent els seus excrements i deixalles altre factor per al desenvolupament d’aquests microorganismes. L’excés d’humitat (inundació de galeries) i de fongs pot arribar a provocar que el termiter hagi de ser desallotjat i abandonat. Les colònies que formen els tèrmits subterranis solen ser molt més grans que les de les altres espècies de tèrmits anteriorment citades, i estan compostes per diversos milers d’individus. Els danys que produeixen són també molt grans. Una colònia pot tenir un sol centre reproductor o diversos interconnectats. Les galeries que realitzen en la fusta atacada són cavitats paral·leles que segueixen la direcció de la fibra, respectant la seva superfície i que consoliden tapizándolas amb una barreja de saliva, partícules de fusta i excrements.

TÈRMITS A ESPANYA

Al nostre país es coneixen quatre espècies de tèrmits que causen problemes en l’hàbitat humà. Són tres espècies que pertanyen a la família Kalotermitidae (Termes de la fusta seca) i una a la família Rhihotermitidae (Termes subterrànies).

Tèrmits de la fusta seca

Podem citar les següents:

• Cryptotermes Brevis
•  Kalotermes Flavicollis
•  Kalotermes Dispar

 Tèrmits subterranis

Aquestes tèrmits pertanyen al gènere “Reticulitermes” que està compost per diverses espècies i subespècies. La més comuna al nostre país és la Reticulitermes SPP.

Les podem trobar per tot el país, sent els tèrmits que més danys són capaços de produir a l’hàbitat humà. Els termiters el componen un gran nombre d’individus (molts milers). Poden estar ubicats a terra a una profunditat de 70 cm a 1 metre i propers a les seves fonts d’aliments o sota aquestes. Pel que podem trobar sota pals de fusta (de telèfons, de tanques, etc.) sota les soques dels arbres, sota construccions de fusta, etc.

La colònia està composta de:

OBRERES: …………………………………………….   80 – 90 %.

SOLDATS:………………………………………………   5 %.

REPRODUCTORS PRIMARIS:…………………  1 Parella

REPRODUCTORS SUPLEMENTARIS:………  Diverses parelles.

 

La resta són nimfes i larves

Els eixams per formar noves colònies solen produir d’abril a juny.

S’han trobat atacs d’aquests tèrmits a arbres vius als quals poden matar, encara que solen alimentar-se de fusta seca, d’arbres morts, de fusta de construcció, etc. Les obreres poden arribar a desplaçar-se a molts metres del termiter per buscar aliment, sent 60-100 metres una distància corrent.

Segons els últims estudis que s’han realitzat i després d’analitzar l’ADN mitocondrial i els hidrocarburs de la cutícula d’obreres i soldats, s’han trobat dues espècies de Reticulitermes:

• Reticulitermes grassei: És un tèrmit autòctona l’origen és el territori andalús i que posteriorment es va anar expandint per la resta de la península ibèrica arribant fins i tot al sud de França. Les seves colònies solen ser petites (diversos centenars de milers d’individus), donant-se la circumstància que en un mur d’una casa es van trobar tres canals de progressió i cadascun pertanyia a una colònia diferent; per a l’anàlisi d’ADN i hidrocarburs de la cutícula es va seguir el següent mode d’actuació: un cop trobat un punt d’atac es recollien totes les tèrmits possibles en un radi de 15 metres al voltant d’aquest punt; un cop analitzats es va trobar amb que pertanyien a diverses colònies de tèrmits; no obstant això en el cas de la Reticulitermes banyulensis totes pertanyien a la mateixa colònia.

Es treballa amb la hipòtesi que és un tèrmit en què l’endogàmia ha donat lloc a colònies petites i més es dóna la circumstància que la invasió d’un territori per tèrmits d’una altra colònia implica la lluita a mort. La seva expansió es va realitzar des d’Andalusia a la resta de territori peninsular seguint les vies més fàcils al principi, com són la costa portuguesa i andalusa, per posteriorment seguir per la via interior més muntanyosa.

En els tractaments pel sistema d’esquers s’aprecia que aquesta tèrmit és molt sensible als canvis produint rebuig i fugida dels esquers quan se’ls manipula, sent també molt característic la poca quantitat de terra que apareix en ells així com una activitat moderada.

• Reticulitermes banyulensis: Deu el seu nom a una localitat del sud-est de França, Banyul Sur Mer, pròxima a la frontera amb la província de Girona. La hipòtesi que s’estudia és que és una espècie que té com a origen la Reticulitermes grassei, segons s’ha pogut provar amb els estudis d’ADN, que es va adaptar a la regió mediterrània, podent trobar-des del sud-est francès fins a tot el territori de la península ibèrica, encara que on més abunda és a la ribera mediterrània des del sud de França fins a València. Són colònies molt poblades (diversos milions d’individus) i com ja vam dir anteriorment bastant esteses, i atès que encara es creu que estan en període d’adaptació al territori on s’estan desenvolupant són molt treballadores i voraços quan ataquen un habitatge, sent fàcilment visibles quan utilitzem el sistema d’esquers per aparèixer en ells gran nombre de tèrmits, gran virulència en el seu atac i terra molt abundant en els esquers.

• Altres espècies:

A França i per la fusta de roure transportada des de territori nord-americà (USA i Canadà) al segle XVIII per a la fabricació de bótes per al vi va arribar l’espècie Reticulitermes flavipes oriünda d’aquest continent. En el nou territori aquesta espècie ha desenvolupat trets morfològics diferents i se la coneix com a Reticulitermes santonensis.

És un tèrmit que es troba en ple procés d’expansió, sent les seves colònies de milions d’individus i amb la particularitat de la compatibilitat de les seves colònies, és a dir que la invasió d’un territori d’una altra colònia no significa la mort dels individus, és un comportament similar a la formiga argentina Iridomyrmex humilis que forma una macro colònia de milers de milions d’individus per tot Europa; aquest comportament està propiciant la invasió de la majoria del territori francès i es té la sospita que hagin pogut envair Euskadi i Navarra.

L'entrada Termits ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Blattella orientalis (Linneaus)

La panerola oriental necessita ambients frescos i tendeix a quedar-se al, o prop del nivell del sòl i es troba normalment en les conduccions de les plantes baixes i soterranis (freqüentment en les xarxes de clavegueram, des d’on emergeixen a través d’arquetes i albellons.

Les paneroles són importants perquè: poden contaminar productes alimentosos, utensilis de cuina i les superfícies d’elaboració; poden molestar o causar temor a les persones; tenen una olor particularment desagradable; estan associades a reaccions al·lèrgiques; poden mossegar i estan associades a la transmissió de nombroses malalties.

DISTRIBUCIÓ

La seva distribució ecològica és àmplia ja que s’han estès per tot el món a causa de les activitats comercials.

Les paneroles pertanyen a un grup d’insectes que, per la informació que s’ha pogut obtenir dels seus fòssils, ha romàs durant 200 milions d’anys sense experimentar cap canvi. Són essencialment tropicals i subtropicals a l’origen i han sabut aprofitar la calor dels edificis construïts per l’home, per al seu desenvolupament en llocs amb climes més freds.

 MORFOLOGIA

1º). Adults:

Són de color marró negra brillant, aplanada. Antenes llargues i multi-segmentades. Potes també llargues i de coloració vermellosa. Amb les seves potes llargues i espinoses poden córrer ràpidament sobre la majoria de les superfícies. Uns coixins especialitzats en el tors els permet escalar fàcilment finestres de vidre o caminar en el sostre. En el final de l’abdomen presenten un parell de cèrcols anals. Té el seu cos una mica aixafat per a poder introduir-se per ranures i escletxes.

Posseeix també mecanisme de rellotgeria, que les fa sortir totes les nits a la mateixa hora

• Adults Mascles: Tenen una longitud d’antre 20 i 30 mm. Tenen la placa suprarenal rectangular.
• Adults Femelles: Tenen una longitud menor a 20mm. Són micròpteres, és a dir, les tégminas són molt reduïdes i les ales metatoràciques vestigials. Tenen la placa suprarenal triangular.

2º). Ous:

Posen els ous agrupats en sacs, cridats ooteques. Tenen al voltant de 7 a 10 mm. de longitud per 5mm. d’amplària, i consisteixen en dues sèries longitudinals de compartiments, en cadascun dels quals hi ha un ou en posició vertical. Cada ooteca pot fins a 18 ous, dels quals eclosionan normalment uns 15.

3º). Nimfes:

Les criatures són molt semblants als adults, són de menor grandària i tampoc tenen capacitat reproductiva. La pro ninfa està caracteritzada, perquè les antenes romanen unides a les peces bucals. Al principi és blanca, salvo pels ulls amb que són negres i la vora de les mandíbules que és castany; amb el temps s’enfosqueix i després de successives mudes, arriba a la seva grandària definitiva.

CICLE DE VIDA

La reproducció es realitza durant tot l’any, en condicions favorables. Una vegada arribada la maduresa sexual, els adults s’aparien i les femelles comencen la posada de les ooteques.

Aquestes ooteques romanen unides a la femella fins que troba un lloc apropiat (temperatura, humitat i aliment per a les futures nimfes) que dipositar-les.

El desenvolupament embrionari és llarg: a 30-36ºC. dura 44 dies, sent la durada normal d’unes 8 setmanes. Després de l’eclosió de l’ou apareix la pro nimfa, estat que dura uns pocs minuts, muda i dóna origen a la nimfa; la qual i després d’un cert temps, dependent de la temperatura i del sexe de l’individuo, es transformarà en adult. Les nimfes gens més sortir de l’ou, es dispersen ràpidament.

Temps de Generació:

Els mascles arriben a la maduresa sexual en menys temps que les femelles, així a 30-36ºC., des de l’eclosió de l’ou consumeixen 164 dies i 7 mudes; mentre que les femelles necessiten 282 dies i 10 mudes.

La vida dels adults oscil·la entre 2 i 9 mesos. El cicle complet és molt variable: a 28ºC., un any; però en condicions desfavorables, pot arribar a arribar a fins a dos anys.

HÀBITAT

Estan especialment adaptades a sobreviure amb èxit en els àmbits humans, on són especialistes a trobar un microclima en el qual sigui favorable la seva reproducció, desenvolupament i supervivència en un mitjà hostil.

Durant el dia, viuen en buits i esquerdes que són fosques i humides. A les paneroles també els agrada passar temps en les superfícies poroses, tal com la fusta, el cartró i el paper—perquè poden omplir aquestes superfícies amb la seva olor—que atreu a altres paneroles a aquestes mateixes àrees. Prefereix els llocs frescos sent el seu hàbitat els soterranis, cellers i cambres trasters.

Són típics habitants d’edificis, en llocs càlids com cuines, fleques, etc. També solen trobar-se en hivernacles atacant llavors, planters i fins i tot afectant la part aèria de plantes adultes.

ETOLOGIA

Són animals de clars hàbits nocturns que fugen de la llum. Solen ser actius durant la nit, passant les hores de llum amagades, normalment prop de fonts de calor i/o humitat. De comportament *gregari, si bé de cap manera es poden considerar insectes socials.

TIPUS DE DANY

Les paneroles prefereixen viure prop de la seva font de menjar i aigua. Llevi’ls el menjar i l’aigua i les paneroles tindran un temps més difícil per a viure en la seva casa.

ALIMENTACIÓ

Les paneroles són omnívores, pel que poden menjar qualsevol cosa que sigui orgànica (miques de menjar i greix, escombraries, teles de llana i cotó, cartró de paper d’empaperar). En l’àmbit domèstic s’alimenten de qualsevol tipus de restes encara que demostren una especial tendència cap als materials amb fècula, les substàncies dolces i els productes càrnics. També poden menjar molts altres materials, des del paper d’empaperar parets fins a trossos de roba.

Les paneroles descarreguen la seva femta mentre mengen sobre els aliments que estan al seu abast, pel que poden contaminar aquests d’amb diversos agents patògens com: virus, bacteris, fongs, protozous i helmints (cucs paràsits) que porten externa o internament en els seus cossos. Actuen també com agents causants de processos al·lèrgics.

CULTIUS AFECTATS

El millor sistema per a evitar tot tipus de paneroles és la seva prevenció i aquesta passa de forma inevitable, pel sanejament de l’àmbit a protegir. En escletxes i racons amb un punt d’acumulació de brutícia poden sobreviure amb relativa tranquil·litat, i aquesta pot ser una font d’aliment per a aquests insectes.

Cal tapar les escletxes i netejar a fons de forma periòdica, de manera que es dificulti la instauració d’una plaga de paneroles en un àmbit determinat. De tota manera en un apartament normal per molt que es netegi existeixen una gran quantitat d’espais inaccessibles per a la neteja, però no a les paneroles. Quan una plaga de paneroles queda instal·lada en un lloc és molt difícil poder-la eradicar sense la utilització de insecticides.

Els aerosols d’ús domèstic poden ser útils quan el nivell de població és baix, però aquests normalment estan formulats amb insecticides de durada curta, de manera que la seva persistència sol ser insuficient per a eradicar una plaga de paneroles. Algunes persones veuen una panerola i immediatament agafen un pot de “spray d’insectes”. Però, un spray ràpid d’insectes no resultarà en control a llarg termini. Ingredients en la majoria de tractaments d’aerosol i de tipus “bomba” repel·leixin les paneroles. Després que els aerosols es polvoritzen, les paneroles evadeixen aquestes àrees polvoritzades. L’usar aquests productes pot causar que les paneroles s’amaguin més profund dins les parets i després pot ser més difícil per a controlar-les. Per a treure el major profit dels seus esforços, és millor usar un mètode amb diverses tàctiques per a controlar les paneroles. Però primer, necessita entendre de les paneroles que viuen en les nostres cases, què necessiten per a sobreviure i quines accions necessita prendre per a eliminar-les.

L'entrada Panerola oriental o negra ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Blattella germanica

Les paneroles en general són insectes amb el cos deprimit, pla amb les ales creuades, planes sobre el dors. Tenen un cap petit, molt mòbil amb unes antenes llargues i un aparell bucal mastegador amb mandíbules robustes. El tòrax els hi dóna l’aspecte característic de paneroles, ja que tenen un pronot (placa dorsal del primer segament del tòrax) ample, en forma d’escut pla semicircular que cobreix el cap. Tenen unes potes llargues amb espines, molt adaptades a caminar i córrer. L’abdomen és pla i ample, i al final del cos presenten uns cercs curts i pluriarticulats.

Els adults de Blattella germànica tenen una mida de 13 a 16 mm de llargada, són de color ocraci o groguenc i presenten dues bandes longitudinals de color marró més fosc en el pronot. Les ales són de color groguenc, amb forma lanceolada, i cobreixen totalment l’abdomen.

Els adults d’aquesta panerola es poden diferenciar de la resta de paneroles per la seva mida (que és molt inferior al de les altres dues paneroles). Igualment es pot diferenciar de la panerola oriental (Blatta orientalis) pel seu color groguenc o marró clar, a diferencia del color negre de la panerola oriental. No obstant aquesta panerola es podria confondre amb les nimfes de petita mida de la panerola americana Periplaneta americana. Per diferenciar-les es poden observar les dues ratlles negres que la panerola alemanya té sobre el pronot.

Les nimfes de primer i segon estadi de la panerola alemanya es poden diferenciar de les nimfes de les altres espècies, perquè presenten el pronot marró fosc, però al segon i tercer segment del tòrax tenen una taca central blanca amb els marges foscos. Les nimfes dels següents estadis d’aquest escarabat, ja presenten les dues bandes fosques al llarg de tot el tòrax, que es veu posteriorment al pronot dels adults.

DETECCIÓ I SEGUIMENT

Blattella germanica és, sense dubtes, la panerola més important i freqüent a l’entorn urbà. Es poden trobar en molts llocs diferents, però prefereixen els llocs calents (33ºC) i humits. Per aquest motiu, es troben habitualment en cuines i lavabos, però també es poden trobar en altres habitacions com menjadors, dormitoris, etc. Són d’hàbits nocturns, per això durant el dia es troben a escletxes a prop d’una font d’aliment o aigua. Una forma juvenil pot refugiar-se en una escletxa d’1 mm, mentre que els adults requereixen un escletxa de 5mm d’amplada. En aquestes escletxes és on més fàcilment es poden localitzar aquestes paneroles, ja que en elles passen més del 75% del seu temps.

Com ja s’ha comentat són d’activitat nocturna, però els períodes d’activitat varien al llarg el seu cicle biològic, estat, sexe i estat fisiològic. Així per exemple, mentre les femelles sense ooteca són bastant actives, quan aquestes presenten l’ooteca es transformen en individus relativament inactius, movent-se únicament quan necessiten aliment o aigua. Els mascles passen gairebé tot el temps amagats, inclòs durant la nit. Totes les nimfes romanen immòbils durant els últims tres dies de cada estadi mentre preparen la muda. Per tant, durant una tercera prat de la vida de les nimfes no serà possible trobar-les quan es faci una inspecció.

Per la seva detecció i seguiment es poden utilitzar trampes adhesives amb atraients específics com les feromones d’agregació, o amb atraients alimentaris més genèrics.

DANYS I PROBLEMÀTICA SÀNITARIA

Les paneroles viuen i s’alimenten en llocs poc higiènics i quan mengen regurgiten part de l’aliment digerit i defequen sobre l’aliment, podent contaminar el nostre entorn i aliments. S’ha determinat que aquestes paneroles poden ser vectors de bacteris, especialment la Blattela germànica. Són un dels agents al·lèrgens més importants a l’entorn urbà, generant problemes com l’asma i altres processos al·lèrgics.

CICLE BIOLÒGIC

L’ooteca o càpsula dels ous, que produeix la femella de 2 a 4 dies després de la còpula, és de color groc marronós però generalment té dues tonalitats, sent més clar l’extrem unit a l’abdomen de la femella una escletxa o refugi fins al moment de l’eclosió. Una femella pot produir unes 5 ooteques (4-8 de rang) al llarg de la seva vida, amb una mitjana de 30-40 ous per ooteca. El temps que tarda en completar el seu cicle biològic oscil·la entre 54 i 215 dies, amb una mitjana d’uns 103 dies. En condicions de laboratori (27ºC i 40 % HR) poden completar el cicle en només 50-60 dies.

Aquesta panerola és la que més ràpidament es reprodueix, una femella i la seva descendència poden produir més de 30.000 individus en un any, malgrat moltes moriran per canibalisme o altres pressions poblacionals.

Els adults poden viure entre 100 i 200 dies. És de destacar que, en una població establerta d’aquest escarabat, el 75% dels individus són nimfes de diverses edats. L’hàbitat òptim per completar el seu cicle biològic són llocs amb elevada temperatura i humitat, amb matèria orgànica que els serveix com a font d’aliment.

S’alimenten de gairebé qualsevol cosa amb valor nutritiu incloent tot tipus d’aliment, i productes com el sabó, la cola i la pasta dentifrícia.

CONTROL

El control dels escarabats en general, i de Blattella germanica en particular, es basa en diversos passos:

• Inspecció: Per comprovar l’espècie d’escarabat implicada i determinar on estan els individus i per tant , a on s’han de realitzar intervencions o tractaments. Aquesta inspecció es pot fer visualment i amb trampes de seguiment de feromones o atraients alimentaris.
• Intervenció: Consisteix en l’aplicació de les mesures correctores o en la utilització dels mètodes de control mecànics, físics o químics.
• Seguiment: Un cop s’ha fet la intervenció, s’haurà d’establir un sistema de seguiment similar al realitzat a la inspecció inicial que permeti determinar l’eficàcia de les intervencions realitzades i , especialment amb aquest escarabat que té un rang de reproducció molt ràpid, la localització de possibles nous focus d’infestació.

MESURES CORRECTORES I/O PREVENTIVES

Consisteix en inspeccionar tots els productes que entren al local per comprovar que no tinguin escarabats ni ooteques, així com assegurar-se que l’edifici estigui en bones condicions de manteniment per reduir la seva entrada (no presenti forats ni esquerdes, etc.).

També és molt important el sanejament que inclou totes les pràctiques encaminades a reduir els llocs de refugi i les fonts d’aliment i aigua.

MESURES DE CONTROL ACTIU

• Control mecànic: Les poblacions d’escarabats es poden reduir mitjançant la utilització de trampes adhesives (amb, o sense atraient) o mitjançant l’aspiració.
• Control químic: Cal advertir que l’aplicació del control químic exclusivament no soluciona el problema de les paneroles. Perquè el seu ús sigui eficaç, s’ha de combinar amb l’establiment de mesures preventives i/o correctores.

Per al control químic contra aquest escarabat es poden utilitzar esquers, insecticides reguladors del creixement, líquids, aerosols, pols, laques i/o insecticides microencapsulats, generalment aplicats a escletxes i/o cavitats però, ocasionalment, es poden aplicar sobre superfícies.

Els esquers són particularment efectius contra aquest escarabat, sempre i quan es col·loquin en llocs adequats com al llarg de les unions i/o escletxes a prop de les àrees de refugi.

La utilització d’insecticides reguladors del creixement pot donar un bon control a llarg termini.

OBSERVACIONS

Aquesta panerola és molt mòbil i, malgrat no pot volar, té una gran capacitat per enfilar-se i dispersar-se a través de les canonades i els conductes elèctrics.

L'entrada Escarabat de cuina o panerola rossa ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Musca domestica

Es caracteritza per tenir una mida mitjana, presentant 4 faixes longitudinals negres, coloració de tons no metàl·lics, la quarta vena longitudinal de l’ala formant un accentuat angle agut.

Biologia de la Espècie

La femella posa els seus ous al voltant de l’endemà passat de la còpula, en condicions ideals de 32ºC – 35ºC, nou dies a 15ºC. naturalment la femella col·loca de 4 a 6 bateries de 120 ous cada una. Els ous es dipositen en matèria orgànica, incloent abonament animal, que té olors atraients i una humitat entre 40 i 70 %.

Les larves, nomenades vulgarment cucs, necessiten d’aquesta humitat per a viure. La detecció dels llocs adequats, al voltant dels habitatges i establiments alimentosos és importantíssima.

El lloc de oviposició és triat a través de l’olor. El diòxid de carboni, l’amoníac i altres gasos generats per la descomposició de la matèria orgànica són particularment buscats per aquests insectes.

La mosques posseeixen metamorfosi completa, dit d’una altra manera, el seu desenvolupament comprèn 4 estats: ou, larva, pupa i adult.

Els ous de Musca domestica posseeixen forma oblonga, amiden aproximadament 1 mm de llarg i són de color blanquinós. Ells no maduren amb una temperatura inferior a 13ºC, si la temperatura és de 32ºC a 35ºC eclosionan entre 1 hs i 8 hs; moren quan se sobrepassa el límit dels 42ºC.

El primer estat larval (Larva I) s’origina dintre de l’ou, nodrint-se de les seves reserves vitel·lines; no posseeix ulls ni apèndixs; té 2 espiracles en la porció terminal del seu cos; al eclosionar mostra geotropisme positiu, alimentant-se inicialment de bacteris i llevats.

En els restants estats larvaris (larva II i larva III) es produeix la migració de la larva cap a llocs més secs on es transforma en pupa. Aquesta fase té una durada d’entre 3 i 21 dies, depenent de la temperatura. en ella la mosca no s’alimenta i sofreix grans transformacions, fins a convertir-se en imago. A l’altura del sisè segment de la pupa, l’adult emergeix, per a això utilitza una formació bursal (*ptilinium) que es localitza en la regió frontal del cap.

La mosca adulta posseeix el pla general de la resta dels insectes, el qual és el cos dividit en 3 parts: cap, tòrax i abdomen, i tres parells de potes articulades, pel que els hi denomina hexàpodes. En el cap té 2 ulls compostos conspicus amb 4000 facetes cadascun. Per a distingir el sexe s’utilitza la separació que existeix entre aquests. El mascle posseeix els ulls més junts (holoptía) i la femella els té més separats (dicoptía).

Per a alimentar-se la mosca utilitza un complex sistema bucal compost per la probòscide, que pot retreure’s i estendre’s per a regurgitar un brou enzimàtic sobre la partícula alimentosa, digerir-la immediatament. Posteriorment aquesta barreja és absorbida per la probòscide.

Les mosques són vectors de malalties com salmonel·losis, còlera, disenteria…

Les mosques domèstiques són excel·lents voladores, podent fer-lo de 6 km a 8 km per hora. Existint disponibilitat alimentosa, romanen en un ràdi de 100 m a 500 m, d’altra manera pot allunyar-se de 1 km a 5 km.

La mosca comuna viu en contacte proper amb l’home. Això es coneix com sinantropía. Les raons per a aquesta coexistència en la biocenosi artificial humana són clares: les etapes immadures del cicle de vida de d’insecte es desenvolupen en matèria orgànica en procés de fermentació (escombraries, femta, carronya o drenatges) i els adults s’alimenten de les mateixes fonts, totes comunament presents en els assentaments humans. aquests hàbits, conjuminats que les mosques presenten un comportament endofílico, alteració constant entre femta – menjar i una gran capacitat de vol i dispersió, els confereix la capacitat de funcionar com vectors mecànics potencials d’organismes patògens.

Existeixen 3 formes en les quals les mosques poden transmetre patògens:

1. A través de la seva superfície corporal ( potes, parts bucals), ja que estan cobertes d’espines i pèl en les quals el material contaminat pot ser atrapat i transportat.
2. Per regurgitació de menjar com preludi d’alimentar-se, ja que és comuna que una petita gota del menjar més recent sigui vomitada sobre el substrat, pot ser una ruta important d’infecció per a patògens petits.
3. Per ingestió i defecació de patògens com una de les vies potencials més importants, ja que l’agent infecciós és protegit mentre es troba en l’aparell digestiu del insecte i mantingut per períodes de temps majors que en les rutes anteriors.

Les mosques són vectors de malalties com salmonel·losis, còlera, disenteria, a més de ser un molest company alterant la tranquil·litat dels animals de producció, no permetent-los alimentar-se o baixant la qualitat dels productes que s’elaboren en frigorífics, plantes làcties, etc.

L'entrada Mosca domestica ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.