17 set. Vespes
Vespes
Les vespes son insectes alats, amb 2 parells d’ales membranoses. La venació d’aquestes es bastant reduïda respecte al patró general de la resta d’insectes. Les ales posteriors tenen una filera de dents finíssims en el lateral, que els hi serveixen per acoblar-se amb les anteriors, això es característic dels himenòpters. Dins d’aquest grup es diferencien per tenir una cintura molt estreta situada a l’altura de la separació toracico-abdominal, per tant pertanyen al subordre apòcrits.
Els himenòpters apòcrits es divideixen en dues seccions:
- Parasítics– tenen l’òrgan de posta fi, dur i més o menys allargat, que li serveix per a perforar els teixits animals o vegetals que pren com a hostes.
- Aculeats – tenen l’òrgan de posta transformat en un agulló
Dins dels aculeats hi ha varis grups amb categoria de súper-família, les vespes pertanyen al la súper-família vespoidea. La súper-família vespoidea morfològicament es caracteritzen pel seu pronot estret i allargat lateralment cap enrera.
Les espècies que es coneixen millor son de les subfamílies vespinae i polistinae, i les espècies mes conegudes: vespula vulgaris i polistes gallicus.
Especies de vespes
- Vespa affinis
- Vespa analis
- Vespa auraria
- Vespa basalis
- Vespa bellicosa
- Vespa bicincta
- Vespa bicolor
- Vespa binghami
- Vespa crabro
- Vespa ducalis
- Vespa dybowskii
- espa fervida
- Vespa fumida
- Vespa luctuosa
- Vespa mandarinia
- Vespa mocsaryana
- Vespa multimaculata
- Vespa orientalis
- Vespa philippinensis
- Vespa simillima
- Vespa soror
- Vespa tropica
- Vespa velutina
- Vespa vivax
Les espècies del gènere polistes són més petites i lleugeres que la vespula. Els seus nius son construïts a l’aire lliure, en grans roques o sota les cornises d’edificis, habitualment tenen menys de 100 cel·les.
BIOLOGIA: ESTACIONALITAT, DEFENSA I SOCIABILITAT
Totes les espècies de vèspids construeixen nius apergaminats on es reprodueixen i protegeixen. Els nius són construïts anualment. El procés de fabricació del niu inclou dues fases:
- Succeeix més o menys lluny del lloc de nidificació, la vespa arrossega amb les seves potents mandíbules algun material llenyós per a elaborar, juntament amb la saliva, la pasta de cel·lulosa amb la que construirà el vesper o rusc.
- Una vegada trobat el lloc idoni per a la nidificació, la vespa es dedica a anar donant forma al vesper amb la pasta de cel·lulosa prèviament preparada. El niu consta d’un peduncle o base amb el qual es subjecta al terra, una envoltura externa de protecció i una part interna que inclou las cel·les hexagonals on es desarrollaràn les larves, aquest generalment apunta cap avall o lateralment.
En totes les espècies de vèspids, només les femelles fecundades sobreviuen a l’hivern, el passen refugiades en construccions humanes. A la primavera cap el mes de març, abril o maig, les hivernantes es reactiven i cada una comença la formació d’una nova colònia. Al principi, les colònies són bastants reduïdes (10-15 individus), ja que es la reina la encarregada de portar a terme totes les activitats del vesper (generació i alimentació de les larves).
Per això, els vespers primaverals tenen poques cel·les, la reina diposita un ou a cada cel·la. Les larves d’aquesta primera generació són alimentades exclusivament per la reina. Passades entre 2 i 4 setmanes, depenent de les condicions meteorològiques, la reina rep senyals químiques per part de les larves, de les quals s’interpreta que ja han aconseguit el tamany màxim i sella les cel·les amb més substància pergaminosa.
A dins les larves es transformen en pre-pupes i alguns dies més tard en pupes. Al cap d’una setmana i mitja les cel·les s’obren i apareix la primera generació d’adults, totes obreres.
Aquestes es diferencien de la reina, encara que també siguin femelles, perquè els seus òrgans reproductors no son funcionals, ja que no passen d’estar en un estat immadur. A partir d’aquí la producció d’obreres es constant i la reina es pot dedicar exclusivament a la posta d’ous. Seran les obreres qui, a partir d’ara es dedicaran a l’ampliació del vesper, l’alimentació de les larves i la neteja de les larves. D’aquesta manera a l’estiu els vespers poden arribar a tenir colònies molt nombroses, de varis mils d’individus, tots descendents d’una mateixa femella fèrtil.
Les vespes adultes s’alimenten de substàncies vegetals ensucrades, tot i que són depredadors actius, ja que s’alimenten a les seves larves d’una dieta carnívora. A més els adults reben de les larves una substància líquida ensucrada, excretada per la boca. Arribat el final de l’estiu les reines deixen de produir obreres i donen pas a una generació d’individus aptes per a madurar completament, formant mascles i femelles. Aquests es dispersaran, sempre individualment, i s’aparellen, després d’això els mascles moren i les femelles tornen a amagar-se per hivernar i tornar a repetir el cicle.
Les vespes defensen amb gran agressivitat tan el menjar que han recollit, com el vesper. L’intrús que s’atreveixi a acostar-se mes del compte, serà severament castigat per picades o fins i tot mossegades.
Cal tenir en compte que totes les femelles siguin obreres o reines tenen un agulló, els únics qui no en tenen són els mascles, els quals són poc nombrosos i només existents a l’estiu. L’agulló està situat en l’extrem posterior de l’animal i porta unes glàndules annexes, les quals produeixen un verí altament irritant, la picada de les vespes resulta més o menys molesta, depenent de la zona on està i de la sensibilitat de la víctima.
PROBLEMES DE L’ESTIU
Les vespes pertanyen al grup dels himenòpters, insectes amb un sistema defensiu consistent, des del punt de vista anatòmic, en una glàndula productora de verí, que es comunica amb l’exterior mitjançant un fibló.
Estan genèticament capacitades per a injectar el verí mitjançant una picada, fonamentalment en defensa de la colònia. Las vespes poden retirar aquest fibló un cop s’ha produït la picada i tornar a picar. Les abelles, al contrari, no són capaces de tornar a utilitzar el fibló, ja que les seves condicions morfològiques impedeixen la seva extracció un cop clavat a la pell. Aquesta és una dada important, donat que ens ajudarà en la identificació del insecte implicat a la picada.
Des del punt de vista clínic, en la Península Ibèrica tenen importància tres himenòpters: la abella de la mel (Apis mellifera), la vespa europea (Vespula germanica) i la vespa mediterrània (Polistes gallicus).
El que caracteritza les picades d’himenòpters respecte a d’altres insectes és que poden produir reaccions al·lèrgiques que, en ocasions, poden ser greus. Tanmateix en la majoria dels casos les picades d’himenòpters només causen una reacció inflamatòria pel verí inoculat, el qual conté substàncies que estimulen l’alliberament de diferents mediadors cel·lulars amb capacitat d’activar el procés. Aquest es manifesta com una erupció vermellosa a la zona on l’insecte ha injectat el verí (més o menys extensa y dolorosa), en general d’una duració inferior a 36 hores i sense símptomes generals. En algunes ocasions, es complica a l’ infectar-se, generalment per una mala actuació desinfectant de la zona, ja que el verí conté substàncies amb propietats antisèptiques. Els individus que pateixen múltiples picades amb freqüència se sensibilitzen, és a dir, apareixen anticossos a la sang que no signifiquen que tinguin malaltia i que tendeixen a desaparèixer lentament.
Un altre grup de reaccions no al·lèrgiques són las denominades tòxiques. Són de caràcter general i poden arribar a ser molt greus. Es produeixen com a conseqüència de múltiples picades al mateix temps (per exemple, després de colpejar accidentalment una rusc). No responen a una causa al·lèrgica, sinó a l’efecte d’una alta concentració de verí i de les substàncies activadores de la inflamació a las que ens referíem anteriorment.
Es presenta febre, vòmits, malestar intens…, o de vegades, és necessari un internament en una unitat de cures intensives. En el supòsit d’al·lèrgia al verí d’himenòpters poden haver dos tipus de reaccions:
- Locals: Se solen presentar, com a les no al·lèrgiques, als pocs minuts, però, a diferencia de les altres, persisteixen entre 1 i 7 dies després de la picada. Solen ser més extenses, sent freqüent la inflamació de dos o més jocs articulars (per exemple, una picada en un dit de la ma pot derivar en inflamació i dolor de tot l’avantbraç, inclòs, de tota l’extremitat). No solen implicar risc vital.
- Sistèmiques o generals: Són las reaccions més greus, malgrat també difereixen entre un quadre d’urticària i/o angioedema fins la manifestació més greu com és el xoc anafil.làctic, que implica risc de mort si no s’inicia el tractament adequat de manera ràpida (afortunadament les reaccions mortals són excepcionals). També ha de considerar-se reacció sistèmica aquella reacció localitzada que no té relació amb el lloc de la picada.
Haver patit reaccions locals greus no és un pas obligat abans de manifestar reaccions sistèmiques, doncs només en menys del 10% dels casos desenvolupen després reacció general. Tanmateix, en el cas de reacció és necessària la valoració per un especialista per confirmar l’existència de sensibilització i fer una avaluació de les mesures que hauria d’adoptar per minorar el risc de picades, la possible indicació d’una vacuna (inmunoteràpia) per curar l’al·lèrgia i el tractament més adequat en el cas de noves reaccions.
¿Què fer?
Existeixen diverses recomanacions a tenir en compte per a evitar la picada d’aquests insectes:
- Evitar, en la mesura que la situació ho permeti, les excursions i sortides al camp, especialment a la primavera i l’estiu.
- No menjar a l’aire lliure durant les sortides al camp
- Caminar sempre ben calçat per l’exterior de la casa.
- En situacions de possible risc, no fer servir roba amb colors intensos, cridaners o amb motius florals.
- Evitar perfums, colònies, sabons,… amb olors intensos.
- No realitzar moviments bruscos en presència dels insectes.
- Mantenir la brossa lluny i ben tancada.
- En el supòsit d’una picada habitualment només s’ha de tractar la reacció local generada mitjançant corticosteroide tòpic. Si la reacció local és intensa o produeix molta picor es pot administrar un antihistamínic oral i després de prescripció mèdica un corticosteroide oral. En cap cas han de fer-se servir remeis casolans (afavoreixen la sobre infecció de la reacció) o antihistamínics en crema (pot originar reaccions al·lèrgiques de contacte).
Si existeix algun símptoma suggerint una reacció general sense antecedents previs d’al·lèrgia s’ha d’anar immediatament a urgències i després a l’especialista. Quan un pacient ja ha patit una reacció generalitzada per una picada d’himenòpters i el seu especialista li ha diagnosticat al·lèrgia al verí, sempre que es pugui córrer risc d’una nova picada s’ha d’anar amb medicació per a tractar una eventual reacció severa. En aquest cas s’administrarà adrenalina preparada (en una primera injecció 0,5 c/c. i, si als 10 minuts no ha millorat dels seus símptomes, uns altres 0,5 c/c.), un antihistamínic en solució per afavorir la seva ingestió i anar immediatament a urgències.
PLA DE CONTROL DE VESPES – TRACTAMENT BIANUAL
Zones a tractar i zones de risc
Teulades, porxos, parets, façanes de pedra, vegetació exteriors, voltants de piscines i fonts d’aigua exterior, punts d’aigua amb degoteig.
Les vespes se senten atretes a les zones amb una presència d’aigua habitual o constant, sent els voltants de piscines, amb emanacions de clor, punts d’aigua amb pèrdues que provoquin superfícies habitualment humides o petits bassals d’aigua.
Com que no és possible eliminar aquests punts de risc totalment, es realitzen una sèrie de mesures per, com a mínim, baixar la intensitat del problema de manera immediata i seguint el tractament indicat convertir els voltants d’aquests punts de risc en zona no apta per la proliferació de les vespes. Amb la combinació de productes utilitzats s’aconsegueixen els objectius esmentats.
Les teulades o sota teulades són, juntament amb les parts esmentades anteriorment, parets, façanes de pedra, punts de col·locació dels nius de vespes. Quan el problema ja es troba present en una finca, part del tractament consisteix en la retirada física dels ruscs conjuntament amb l’ús de mètodes de polvorització.
La vegetació de l’entorn pròxim ha de ser controlada amb el tractament adequat i realitzar un seguiment constant durant el període de dos anys que estipula el tractament. Els arbres, arbustos poden ser possibles nous focus de nidificació de les vespes o, tanmateix, accedir a aquesta vegetació per obtenir aliment dels líquids provenint dels seus fruits.
- Mètodes de tractament
Polvoritzacions a teulades, sota teulades, porxos, parets i façanes, amb producte que permet un tractament de xoc inicial i un efecte residual per controlar possibles noves aparicions de vespes.
Tanmateix el procediment de polvoritzacions es realitza amb una altre finalitat, d’extrema importància de cara a obtenir uns resultats correctes en la prevenció de noves aparicions de colònies de vespes a l’espai tractat, que és l’eliminació dels rastres de feromones de la plaga anterior i, d’aquesta manera, evitar que el poderós efecte atraient que tenen les feromones sobre elles les ‘convidi’ a ocupar de nou l’espai prèviament desallotjat de vespes amb el tractament aplicat.
Retirada dels ruscs de les zones tractades, amb procediments manuals.
Instal·lació d’esquers per control i identificació d’espècies. Aquests esquers porten un producte atraient amb la finalitat de facilitar la captura d’insectes i permetre el seu control, comprovant d’aquesta manera la presència d’individus de procedència aliena a l’espai tractat.
Els període de seguretat després del tractament, sobretot a les zones comunes o d’ús continuat, es recomana sigui de 12 hores.
El calendari de tractament preveu sempre l’aparició del problema de vespes amb antelació adaptant-se al ritme biològic de l’insecte en qüestió. L’aparició de les vespes es produeix als voltants dels mesos d’abril i maig, el seu període de màxima activitat durant i a les acaballes de l’estiu, finalitzant el mes de setembre, als inicis de la tardor. Per tant els tractaments s’han d’orientar a les diferents fases de la vida de la vespa, iniciant-se sempre que el problema ja és present, amb un tractament de xoc i la retirada física dels ruscs.
MESURES DE CONTROL ACTIU
S’utilitzaran equips complets de protecció, productes i principalment personal professional completament capacitat per al tractament i control dels insectes, respectant sempre les normal d’higiene, seguretat i sanitat ambiental exigides i vigents utilitzant productes homologats i amb el seu respectiu registre sanitari.
Les normes de seguretat sobre el mètode i productes a utilitzar seran degudament informats al client tenint en compte les recomanacions del fabricant del producte i del tècnic que ha elaborat d’inspecció, ja que per controlar els nius de vespes és necessari aplicar biocides dins o sobre del niu, pel que s’han d’extremar les precaucions. En aquest cas, s’hauran de tenir amb compte que els terminis de seguretat o l’equivalent a la no presencia de persones (desprès de l’aplicació dels productes utilitzats), per els animals domèstics i per als estanys de 24 hores . S’haurà de contemplar i respectar aquests termini de temps i normes de seguretat, o les que determinin els tècnics en el moment de l’aplicació, per què pugui dur a terme el seu pla de treball.
Els nius aeris de vespes es poden treure de forma manual si escau intactes, utilitzant un equip de protecció complert.
DIRECCIÓ TÈCNICA
Tots els mètodes, productes, personal, termes, normes i termini de seguretat, estaran sempre supervisats per el nostre responsable tècnic,que disposa de la formació i acreditació segons RD 830/2010, exigit per les empreses de control de plagues.
Sorry, the comment form is closed at this time.