Les vespes son insectes alats, amb 2 parells d’ales membranoses. La venació d’aquestes es bastant reduïda respecte al patró general de la resta d’insectes. Les ales posteriors tenen una filera de dents finíssims en el lateral, que els hi serveixen per acoblar-se amb les anteriors, això es característic dels himenòpters. Dins d’aquest grup es diferencien per tenir una cintura molt estreta situada a l’altura de la separació toracico-abdominal, per tant pertanyen al subordre apòcrits.

 Els himenòpters apòcrits es divideixen en dues seccions:

• Parasítics– tenen l’òrgan de posta fi, dur i més o menys allargat, que li serveix per a perforar els teixits animals o vegetals que pren com a hostes.

• Aculeats – tenen l’òrgan de posta transformat en un agulló

Dins dels aculeats hi ha varis grups amb categoria de súper-família, les vespes pertanyen al la súper-família vespoidea. La súper-família vespoidea morfològicament es caracteritzen pel seu pronot estret i allargat lateralment cap enrera.

Les espècies que es coneixen millor son de les subfamílies vespinae i polistinae, i les espècies mes conegudes: vespula vulgaris i polistes gallicus.

Especies de vespes

• Vespa affinis
• Vespa analis
• Vespa auraria
• Vespa basalis
• Vespa bellicosa
• Vespa bicincta
• Vespa bicolor
• Vespa binghami
• Vespa crabro
• Vespa ducalis
• Vespa dybowskii
• espa fervida
• Vespa fumida
• Vespa luctuosa
• Vespa mandarinia
• Vespa mocsaryana
• Vespa multimaculata
• Vespa orientalis
• Vespa philippinensis
• Vespa simillima
• Vespa soror
• Vespa tropica
• Vespa velutina
• Vespa vivax

Les espècies del gènere polistes són més petites i lleugeres que la vespula. Els seus nius son construïts a l’aire lliure, en grans roques o sota les cornises d’edificis, habitualment tenen menys de 100 cel·les.

BIOLOGIA: ESTACIONALITAT, DEFENSA I SOCIABILITAT

Totes les espècies de vèspids construeixen nius apergaminats on es reprodueixen i protegeixen. Els nius són construïts anualment. El procés de fabricació del niu inclou dues fases:

• Succeeix més o menys lluny del lloc de nidificació, la vespa arrossega amb les seves potents mandíbules algun material llenyós per a elaborar, juntament amb la saliva, la pasta de cel·lulosa amb la que construirà el vesper o rusc.
• Una vegada trobat el lloc idoni per a la nidificació, la vespa es dedica a anar donant forma al vesper amb la pasta de cel·lulosa prèviament preparada. El niu consta d’un peduncle o base amb el qual es subjecta al terra, una envoltura externa de protecció i una part interna que inclou las cel·les hexagonals on es desarrollaràn les larves, aquest generalment apunta cap avall o lateralment.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

CAT: Servei de #Foraplagues contra la Vespa Asiàtica (Vespa Velutina) al Baix Empordà. . —— . CAST: Servicio de #Foraplagues contra la Avispa Asiática (Avispa Velutina) en el Baix Empordà. . —— . Per +info: ☎️- 972447220 o 🌐- www.foraplagues.com . . #controldeplagas #sanidadambiental #controldeplagues #foraplagues #vespa #avispa #avispaasiatica #vespaasiatica

Una publicación compartida de Foraplagues Sanitat Ambiental (@foraplagues) el 6 Ago, 2018 a las 1:58 PDT

En totes les espècies de vèspids, només les femelles fecundades sobreviuen a l’hivern, el passen refugiades en construccions humanes. A la primavera cap el mes de març, abril o maig, les hivernantes es reactiven i cada una comença la formació d’una nova colònia. Al principi, les colònies són bastants reduïdes (10-15 individus), ja que es la reina la encarregada de portar a terme totes les activitats del vesper (generació i alimentació de les larves).

Per això, els vespers primaverals tenen poques cel·les, la reina diposita un ou a cada cel·la. Les larves d’aquesta primera generació són alimentades exclusivament per la reina. Passades entre 2 i 4 setmanes, depenent de les condicions meteorològiques, la reina rep senyals químiques per part de les larves, de les quals s’interpreta que ja han aconseguit el tamany màxim i sella les cel·les amb més substància pergaminosa.

A dins les larves es transformen en pre-pupes i alguns dies més tard en pupes. Al cap d’una setmana i mitja les cel·les s’obren i apareix la primera generació d’adults, totes obreres.

Aquestes es diferencien de la reina, encara que també siguin femelles, perquè els seus òrgans reproductors no son funcionals, ja que no passen d’estar en un estat immadur. A partir d’aquí la producció d’obreres es constant i la reina es pot dedicar exclusivament a la posta d’ous. Seran les obreres qui, a partir d’ara es dedicaran a l’ampliació del vesper, l’alimentació de les larves i la neteja de les larves. D’aquesta manera a l’estiu els vespers poden arribar a tenir colònies molt nombroses, de varis mils d’individus, tots descendents d’una mateixa femella fèrtil.

Les vespes adultes s’alimenten de substàncies vegetals ensucrades, tot i que són depredadors actius, ja que s’alimenten a les seves larves d’una dieta carnívora. A més els adults reben de les larves una substància líquida ensucrada, excretada per la boca. Arribat el final de l’estiu les reines deixen de produir obreres i donen pas a una generació d’individus aptes per a madurar completament, formant mascles i femelles. Aquests es dispersaran, sempre individualment, i s’aparellen, després d’això els mascles moren i les femelles tornen a amagar-se per hivernar i tornar a repetir el cicle.

Les vespes defensen amb gran agressivitat tan el menjar que han recollit, com el vesper. L’intrús que s’atreveixi a acostar-se mes del compte, serà severament castigat per picades o fins i tot mossegades.

Cal tenir en compte que totes les femelles siguin obreres o reines tenen un agulló, els únics qui no en tenen són els mascles, els quals són poc nombrosos i només existents a l’estiu. L’agulló està situat en l’extrem posterior de l’animal i porta unes glàndules annexes, les quals produeixen un verí altament irritant, la picada de les vespes resulta més o menys molesta, depenent de la zona on està i de la sensibilitat de la víctima.

PROBLEMES DE L’ESTIU

Les vespes pertanyen al grup dels himenòpters, insectes amb un sistema defensiu consistent, des del punt de vista anatòmic, en una glàndula productora de verí, que es comunica amb l’exterior mitjançant un fibló.

Estan genèticament capacitades per a injectar el verí mitjançant una picada, fonamentalment en defensa de la colònia. Las vespes poden retirar aquest fibló un cop s’ha produït la picada i tornar a picar. Les abelles, al contrari, no són capaces de tornar a utilitzar el fibló, ja que les seves condicions morfològiques impedeixen la seva extracció un cop clavat a la pell. Aquesta és una dada important, donat que ens ajudarà en la identificació del insecte implicat a la picada.

Des del punt de vista clínic, en la Península Ibèrica tenen importància tres himenòpters: la abella de la mel (Apis mellifera), la vespa europea (Vespula germanica) i la vespa mediterrània (Polistes gallicus).

El que caracteritza les picades d’himenòpters respecte a d’altres insectes és que poden produir reaccions al·lèrgiques que, en ocasions, poden ser greus. Tanmateix en la majoria dels casos les picades d’himenòpters només causen una reacció inflamatòria pel verí inoculat, el qual conté substàncies que estimulen l’alliberament de diferents mediadors cel·lulars amb capacitat d’activar el procés. Aquest es manifesta com una erupció vermellosa a la zona on l’insecte ha injectat el verí (més o menys extensa y dolorosa), en general d’una duració inferior a 36 hores i sense símptomes generals. En algunes ocasions, es complica a l’ infectar-se, generalment per una mala actuació desinfectant de la zona, ja que el verí conté substàncies amb propietats antisèptiques. Els individus que pateixen múltiples picades amb freqüència se sensibilitzen, és a dir, apareixen anticossos a la sang que no signifiquen que tinguin malaltia i que tendeixen a desaparèixer lentament.

Un altre grup de reaccions no al·lèrgiques són las denominades tòxiques. Són de caràcter general i poden arribar a ser molt greus. Es produeixen com a conseqüència de múltiples picades al mateix temps (per exemple, després de colpejar accidentalment una rusc). No responen a una causa al·lèrgica, sinó a l’efecte d’una alta concentració de verí i de les substàncies activadores de la inflamació a las que ens referíem anteriorment.

Es presenta febre, vòmits, malestar intens…, o de vegades, és necessari un internament en una unitat de cures intensives. En el supòsit d’al·lèrgia al verí d’himenòpters poden haver dos tipus de reaccions:

• Locals: Se solen presentar, com a les no al·lèrgiques, als pocs minuts, però, a diferencia de les altres, persisteixen entre 1 i 7 dies després de la picada. Solen ser més extenses, sent freqüent la inflamació de dos o més jocs articulars (per exemple, una picada en un dit de la ma pot derivar en inflamació i dolor de tot l’avantbraç, inclòs, de tota l’extremitat). No solen implicar risc vital.

• Sistèmiques o generals: Són las reaccions més greus, malgrat també difereixen entre un quadre d’urticària i/o angioedema fins la manifestació més greu com és el xoc anafil.làctic, que implica risc de mort si no s’inicia el tractament adequat de manera ràpida (afortunadament les reaccions mortals són excepcionals). També ha de considerar-se reacció sistèmica aquella reacció localitzada que no té relació amb el lloc de la picada.

Haver patit reaccions locals greus no és un pas obligat abans de manifestar reaccions sistèmiques, doncs només en menys del 10% dels casos desenvolupen després reacció general. Tanmateix, en el cas de reacció és necessària la valoració per un especialista per confirmar l’existència de sensibilització i fer una avaluació de les mesures que hauria d’adoptar per minorar el risc de picades, la possible indicació d’una vacuna (inmunoteràpia) per curar l’al·lèrgia i el tractament més adequat en el cas de noves reaccions.

¿Què fer?

Existeixen diverses recomanacions a tenir en compte per a evitar la picada d’aquests insectes:

• Evitar, en la mesura que la situació ho permeti, les excursions i sortides al camp, especialment a la primavera i l’estiu.
• No menjar a l’aire lliure durant les sortides al camp
• Caminar sempre ben calçat per l’exterior de la casa.
• En situacions de possible risc, no fer servir roba amb colors intensos, cridaners o amb motius florals.
• Evitar perfums, colònies, sabons,… amb olors intensos.
• No realitzar moviments bruscos en presència dels insectes.
• Mantenir la brossa lluny i ben tancada.
• En el supòsit d’una picada habitualment només s’ha de tractar la reacció local generada mitjançant corticosteroide tòpic. Si la reacció local és intensa o produeix molta picor es pot administrar un antihistamínic oral i després de prescripció mèdica un corticosteroide oral. En cap cas han de fer-se servir remeis casolans (afavoreixen la sobre infecció de la reacció) o antihistamínics en crema (pot originar reaccions al·lèrgiques de contacte).

Si existeix algun símptoma suggerint una reacció general sense antecedents previs d’al·lèrgia s’ha d’anar immediatament a urgències i després a l’especialista. Quan un pacient ja ha patit una reacció generalitzada per una picada d’himenòpters i el seu especialista li ha diagnosticat al·lèrgia al verí, sempre que es pugui córrer risc d’una nova picada s’ha d’anar amb medicació per a tractar una eventual reacció severa. En aquest cas s’administrarà adrenalina preparada (en una primera injecció 0,5 c/c. i, si als 10 minuts no ha millorat dels seus símptomes, uns altres 0,5 c/c.), un antihistamínic en solució per afavorir la seva ingestió i anar immediatament a urgències.

PLA DE CONTROL DE VESPES – TRACTAMENT BIANUAL

Zones a tractar i zones de risc

Teulades, porxos, parets, façanes de pedra, vegetació exteriors, voltants de piscines i fonts d’aigua exterior, punts d’aigua amb degoteig.

Les vespes se senten atretes a les zones amb una presència d’aigua habitual o constant, sent els voltants de piscines, amb emanacions de clor, punts d’aigua amb pèrdues que provoquin superfícies habitualment humides o petits bassals d’aigua.

Com que no és possible eliminar aquests punts de risc totalment, es realitzen una sèrie de mesures per, com a mínim, baixar la intensitat del problema de manera immediata i seguint el tractament indicat convertir els voltants d’aquests punts de risc en zona no apta per la proliferació de les vespes. Amb la combinació de productes utilitzats s’aconsegueixen els objectius esmentats.

Les teulades o sota teulades són, juntament amb les parts esmentades anteriorment, parets, façanes de pedra, punts de col·locació dels nius de vespes. Quan el problema ja es troba present en una finca, part del tractament consisteix en la retirada física dels ruscs conjuntament amb l’ús de mètodes de polvorització.

La vegetació de l’entorn pròxim ha de ser controlada amb el tractament adequat i realitzar un seguiment constant durant el període de dos anys que estipula el tractament. Els arbres, arbustos poden ser possibles nous focus de nidificació de les vespes o, tanmateix, accedir a aquesta vegetació per obtenir aliment dels líquids provenint dels seus fruits.

• Mètodes de tractament

Polvoritzacions a teulades, sota teulades, porxos, parets i façanes, amb producte que permet un tractament de xoc inicial i un efecte residual per controlar possibles noves aparicions de vespes.

Tanmateix el procediment de polvoritzacions es realitza amb una altre finalitat, d’extrema importància de cara a obtenir uns resultats correctes en la prevenció de noves aparicions de colònies de vespes a l’espai tractat, que és l’eliminació dels rastres de feromones de la plaga anterior i, d’aquesta manera, evitar que el poderós efecte atraient que tenen les feromones sobre elles les ‘convidi’ a ocupar de nou l’espai prèviament desallotjat de vespes amb el tractament aplicat.

Retirada dels ruscs de les zones tractades, amb procediments manuals.

Instal·lació d’esquers per control i identificació d’espècies. Aquests esquers porten un producte atraient   amb la finalitat de facilitar la captura d’insectes i permetre el seu control, comprovant d’aquesta manera la presència d’individus de procedència aliena a l’espai tractat.

Els període de seguretat després del tractament, sobretot a les zones comunes o d’ús continuat, es recomana sigui de 12 hores.

El calendari de tractament preveu sempre l’aparició del problema de vespes amb antelació adaptant-se al ritme biològic de l’insecte en qüestió. L’aparició de les vespes es produeix als voltants dels mesos d’abril i maig, el seu període de màxima activitat durant i a les acaballes de l’estiu, finalitzant el mes de setembre, als inicis de la tardor. Per tant els tractaments s’han d’orientar a les diferents fases de la vida de la vespa, iniciant-se sempre que el problema ja és present, amb un tractament de xoc i la retirada física dels ruscs.

MESURES DE CONTROL ACTIU

 S’utilitzaran equips complets de protecció, productes i principalment personal professional completament capacitat per al tractament i control dels insectes, respectant sempre les normal d’higiene, seguretat i sanitat ambiental exigides i vigents utilitzant productes homologats i amb el seu respectiu registre sanitari.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

CAT: Eliminant vespes a la cornisa metàl·lica d’un edifici. . Si vostè té una incidència, #Foraplagues sempre té una solució. . . —— . . CAST: Eliminando avispas en la cornisa metálica de un edificio. . Si usted tiene una incidencia, #Foraplagues siempre tiene una solución. . . #controldeplagas #sanidadambiental #controldeplagues #avispa #vespa #solució

Una publicación compartida de Foraplagues Sanitat Ambiental (@foraplagues) el 12 Ago, 2018 a las 3:34 PDT

Les normes de seguretat sobre el mètode i productes a utilitzar seran degudament informats al client tenint en compte les recomanacions del fabricant del producte i del tècnic que ha elaborat d’inspecció, ja que per controlar els nius de vespes és necessari aplicar biocides dins o sobre del niu, pel que s’han d’extremar les precaucions. En aquest cas, s’hauran de tenir amb compte que els terminis de seguretat o l’equivalent a la no presencia de persones (desprès de l’aplicació dels productes utilitzats), per els animals domèstics i per als estanys de 24 hores . S’haurà de contemplar i respectar aquests termini de temps i normes de seguretat, o les que determinin els tècnics en el moment de l’aplicació, per què pugui dur a terme el seu pla de treball.

Els nius aeris de vespes es poden treure de forma manual si escau intactes, utilitzant un equip de protecció complert.

DIRECCIÓ TÈCNICA

Tots els mètodes, productes, personal, termes, normes i termini de seguretat, estaran sempre supervisats per el nostre responsable tècnic,que disposa de la formació i acreditació segons RD 830/2010, exigit per les empreses de control de plagues.

L'entrada Vespes ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Cimicidae

Cimex lectularius, conegut vulgarment com la xinxa o xinxa dels llits, es un insecte hemípter de la família Cimicidae. La seva alimentació es hematòfaga, es a dir que es nodreix amb sang dels humans i d’altres animals de sang calenta. El seu nom vulgar prové del hàbitat freqüentment utilitzat: matalassos, sofàs i altres mobiliari. Encara que no es estrictament nocturn, la seva principal activitat la desenvolupa per a nit.

Cimex lectularis és l’espècie de xinxa que millor s’ha adaptat a l’entorn humà. Es troba en climes temperats de tot el món i s’alimenta de sang. Existeixen altres espècies com són Cimex hemipterus, que es troba en les regions tropicals, que també infecta a pollastres i ratpenats, i Leptocimex boueti, que es troba en els tròpics d’Àfrica occidental i Sud-amèrica, que infecta ratpenats i humans. Cimex pilosellus i Cimex pipistrella infecten principalment a ratapinyades, mentre que Haematosiphon inodora, una espècie d’Amèrica del Nord, afecta preferentment a pollastres.
Els adults d’aquesta xinxa són de color entre vermell i marró, són aixafats, de forma oval, i sense ales, amb uns pèls microscòpics que li donen una aparença de tenir franges. Un error freqüent és creure que no es poden veure a simple vista.

Els adults mesuren de 4 a 5 mm de longitud i no es mouen prou ràpids per escapar de la vista d’un observador atent. Les nimfes són translúcides, de color clar que van adquirint color fosc segons realitzen les successives mudes fins a arribar a la maduresa.

ALIMENTACIÓ

Les xinxes dels llits estan normalment actives després de la posta de sol, amb un pic en la seva alimentació al voltant d’una hora abans de l’alba. No obstant això, poden intentar la seva alimentació en altres hores si es dóna l’oportunitat, i han estat observades alimentant-se en totes les hores del dia. Aconsegueixen la seva víctima desplaçant o fins i tot algunes vegades pujant per les parets de l’habitació fins al sostre i deixant-se caure sobre alguna persona quan la detecten per la calor que desprenem els humans. Atrets per la calor i el diòxid de carboni que exhalem per la respiració, la xinxa perfora la pell de la seva víctima amb una espècie de dos tubs buits del seu aparell bucal. Amb un d’ells extreu la sang del seu hoste i amb l’altre injecta la seva saliva la qual conté anticoagulants i anestèsics. Després d’alimentar-se durant uns cinc minuts, la xinxa torna al seu amagatall. La picada no pot ser sentida per les persones fins a uns minuts o fins i tot hores després d’haver-se realitzat. La primera indicació d’una picada és el desig de gratar-la, causa de la reacció que es produeix als agents injectats per l’insecte.
Encara que aquestes xinxes poden viure entre un any i any i mig sense alimentar-se, normalment intenten alimentar-se cada cinc o deu dies. Els individus ben alimentats normalment viuen de sis a nou mesos. Les infestacions per pocs individus poden ser difícils de detectar, i és possible que la víctima no ho detecti al principi. Les picades solen agrupar-se en línies o grups, poden trobar-se en diverses parts del cos de les persones.

CICLE BIOLÒGIC

Una xinxes (Cimex lectularius) mascle, inseminant de manera traumàtica a una femella de la seva mateixa espècie.
Tots els xinxes dels llits s’aparellen per mitjà d’un sistema anomenat inseminació traumática.En comptes d’introduir els seus genitals en l’aparell genital de la femella tal com és normal en la còpula, els mascles perforen a les femelles amb els seus genitals hipodèrmics i ejaculen dins el cos de la femella.
D’acord a la National Pest Management Association, les femelles d’aquestes xinxes poden posar fins a cinc ous al dia i uns 500 en tota la seva Vidalos ous són visibles a simple vista, mesuren aproximadament 1 mm de longitud (aproximadament com dos grans de sal) i són de color blanc lletós. L’ou madura en una o dues setmanes. La nimfa recentment emergida comença a alimentar-immediatament. Passa per cinc estadis ninfales separats per mudes abans d’arribar a la maduresa. Han d’alimentar almenys una vegada en cada estadi.
A temperatura ambient d’una casa, tarda unes cinc setmanes a desenvolupar-se completament des d’una nimfa recentment emergida a adulta. Només és fèrtil en la seva època adulta.

PICADES

En la majoria dels casos observats, l’efecte de les picades consisteix en un inflor de la pell vermellós encara que també pot ser pla, normalment acompanyat d’un intens pruïja. L’enrogiment i inflor de la pell és el resultat d’una reacció al·lèrgica als anestèsics continguts en la saliva de la xinxa, que és introduïda en la sang de la víctima. Les picades de la xinxa dels llits poden no ser distingibles de les dels mosquits, encara que les de les xinxes solen durar més temps fins que desapareixen els seus efectes. Les picades poden no aparèixer en el mateix moment i poden trigar fins a nou dies a aparèixer els seus símptomes.

Les picades de les xinxes dels llits no solen tenir en el seu centre un punt vermell com sol ocórrer en les de les puces. Una característica que sí és similar a les picades de les puces és que solen aparèixer alineades. Aquest tipus de distribució pot ser causat perquè l’insecte hagi estat molestat mentre s’alimentava i se situa a una poca distància d’on estava per seguir alimentant-se. També pot ser degut aquestes alineacions a les successives picades de l’insecte fins que troba una vena.

Les persones reaccionen de diferents formes a aquestes xinxes, depèn de molts factors com pot ser el tipus de pell de la víctima, l’ambient i el tipus de xinxa. En casos excepcionals es poden produir reaccions al·lèrgiques a les picades que produeixen nàusea i malestar. En un gran nombre de casos, estimat en un 50% de totes les persones, no hi ha cap tipus de símptoma visible de les picades, la qual cosa dificulta la identificació i eliminació d’aquesta plaga.

Normalment, les persones responen a les picades d’aquestes xinxes amb ansietat, estrès i insomni. Algunes persones també poden desenvolupar infeccions a la pell per gratar-se les picades.
La majoria dels pacients les picades són tractades amb corticosteroides per intentar rebaixar la pruïja i la cremor no experimenten millores significatives en els símptomes. Els antihistamínics redueixen la pruïja en alguns casos, però no afecten a l’aparença i durada de les lesions. L’aplicació tòpica de corticoesteroides tal com la hidrocortisona, sembla reduir les lesions produïdes per les picades i disminuir la pruïja.
Diversos pacients també veuen disminuït la pruïja i la inflamació amb l’aplicació d’aigua calenta a la zona de la picadura.8 L’aigua ha d’estar al voltant dels 50 ° C ja que si no està prou calenta pot agreujar els símptomes. Tampoc s’ha d’escalfar en excés l’aigua, ja que pot provocar cremades. També pot aplicar-se l’aigua calenta amb algun drap, fins i tot es pot escalfar la zona amb un assecador. Hi ha desacords sobre què és el que causa que els símptomes disminueixin amb la calor. Algunes hipòtesis diuen que la calor satura els nervis que transmeten la pruïja i no transmeten el senyal al cervell; altres, que la calor degrada els productes químics que causen la inflamació; i altres, que la calor desencadena un gran alliberament d’histamina, la qual cosa fa que després es produeixi un dèficit d’aquesta substància a la zona escalfada.

DANYS I PROBLEMÀTICA SANITÀRIA

Aparentment, les xinxes dels llits tenen tots els prerequisits necessaris per ser capaços de transmetre malalties d’un hoste a un altre, però no es coneixen casos confirmats on aquestes xinxes que hagin actuat com a vectors. Es coneixen almenys vint-i-patògens (encara que hi ha autors que els estimen en quaranta-un) que són capaços de viure a l’interior del cos de Cimex lectularius o en el seu aparell bucal. S’han realitzat moltes proves en laboratoris que han conclòs en que aquestes xinxes semblen no traspassar malalties d’una persona a una altra. Per tant, les xinxes dels llits són menys perilloses que altres insectes comuns com les puces. No obstant això, la transmissió de la malaltia de Chagas o hepatitis B es pot produir si es donen les condicions adequades.
Els fluids salivars injectats per aquests insectes causen enrogiment i inflamació de la pell, tot i que les persones poden desenvolupar més o menys intensitat depenent de la seva sensibilitat. Podria donar-se el cas que en algunes persones la picada d’aquest insecte desenvolupés un xoc anafilàctic però sempre en un petit percentatge de les persones. També és possible que persones sotmeses a constants picades d’aquest insecte desenvolupin anèmia. És important observar i vigilar possibles infeccions bacterianes secundàries.
Les infestacions per C. lectularius han augmentat recentment a tot el món. A la primera meitat del segle XX, aquestes xinxes eren molt comuns.

Des de mitjans de la dècada de 1990, els casos d’infestacions per xinxes dels llits han augmentat. Gràfics d’algun barri londinenc mostren que els cas de presència d’aquestes xinxes es doblen cada any entre 1995 i 2001. L’increment de les infestacions per aquestes xinxes són difícils de seguir ja que moltes vegades no s’identifiquen com un problema. La majoria dels informes s’obtenen d’empreses de control d’insectes, autoritats locals i cadenes d’hotels.

INFESTACIÓ

Hi ha diversos mitjans pels quals un habitatge pot resultar infestada amb C. lectularius. Les persones poden ser infestats en hotels, motels o un altre tipus d’allotjaments, i portar-los a les seves casa entre el seu equipatge. També poden introduir xinxes en els seus habitatges portant mobles o roba usada infestades a casa seva. Si algú es troba en un lloc amb una elevada infestació, les xinxes se li poden pujar a la roba i ser transportades en ella, encara que això és un comportament estrany i que només es dóna en els casos més extrems d’infestació. També poden produir-se infestacions en blocs d’habitatges, en el qual s’hagin introduït xinxes en un habitatge que serveix de focus d’infestació a la resta de l’edifici. Les xinxes dels llits, també poden ser transmeses per mitjà d’animals, incloent els ocells silvestres i les mascotes.

Aquesta propagació entre diferents llocs depèn en part del nivell d’infestació, del material utilitzat i de si el material és arrossegat a través d’àrees comunes i mentre les xinxes es desprenen, amb el que es produeix una mena de sembra d’adults i ous per on va passant els objectes a traslladar.
La mida de les poblacions en les infestacions de xinxes és variable, sol estar funció del temps passat des de la infestació inicial. Una sola femella té un gran potencial de reproducció i la seva població augmentar de manera geomètrica si té aliment i no es controla. Algunes vegades les persones no s’adonen que han estat picats. Les xinxes poden estar en qualsevol lloc de la casa, però tendeixen a estar prop de les seves víctimes, d’aquí el nom de xinxa dels llits.

LOCALITZACIÓ

Les xinxes dels llits  es desplacen amb facilitat a través de tubs i juntes, i els seus cossos són molt plans, la qual cosa els permet amagar-se en diminutes esquerdes. Durant el dia tendeixen a estar apartades de la llum, preferint estar amagades en llocs com matalassos, al seu interior o exterior, somiers, mobles propers, catifes, sòcols, parets interiors, forats diminuts en la fusta etc. Les xinxes poden trobar-se soles però sovint s’agrupen. Les xinxes dels llits són capaços de desplaçar-se més de 30 metres per alimentar-se, però solen romandre prop del lloc on dorm la víctima.

DETECCIÓ

C. lectularius és elusiva, ràpida i nocturna, la qual cosa fa difícil la seva detecció. Encara que es pot contactar amb una empresa especialitzada per determinar si una casa està infestada de xinxes, existeixen mètodes perquè una persona pugui determinar per si mateixa si té infestació a casa seva.
La presència de xinxes dels llits pot ser confirmada per la identificació d’insectes capturats o per la disposició de les picades a la pell. Encara que es poden donar picades solitaris, sovint aquests segueixen una disposició lineal seguint les venes que transporten la sang per sota de la pell.
Els exsudats fruit de les mudes així com els organismes vius tenen una olor característica que en cas d’infestacions importants poden ocasionar un “olor de xinxes” que les persones que han estat en contacte amb plagues anteriors de l’insecte poden reconèixer. Per això mateix hi ha també la possibilitat d’ensinistrar cànids per a la detecció de les xinxes.

L'entrada Xinxes ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

 Mus musculus

El ratolí domèstic és un rosegador de talla petita i d’aparença gràcil, amb un pes entre 12,5 i 29 g. Els adults presenten una coloració variable; grisa fosca o grisa– marronosa fosca a la part dorsal i una mica més clara a la part ventral. El cap presenta un musell punxegut, ulls petits i negres i orelles petites i arrodonides. La cua amb pèls curts i fins, és llarga (més o menys de la mateixa longitud que el cap i el cos junts).

El ratolí domèstic únicament es pot confondre amb els individus joves de la rata comuna (Rattus norvegicus) o de la rata negra ( Rattus rattus).

Els excrements del ratolí domèstic tenen una longitud entre 3 i 6 mm i els extrems són punxeguts; aquests excrements es podrien confondre amb els de les rates, especialment amb els de la rata negra, que també tenen els extrems punxeguts, o amb els excrements de la panerola Periplaneta americana.

Per diferenciar-los s’ha de tenir en compte que els excrements de ratolí són molt més petits (3–6 mm) que els de la rata negra (12–13 mm) i més grans que els de la panerola americana (1 mm); a més, aquests últims tenen unes arestes que els excrements de ratolí no tenen.

DETECCIÓ I SEGUIMENT

El ratolí domèstic és el rosegador més comú a l’interior dels habitatges de les persones. Per detectar la seva presència, es poden observar els símptomes següents: marques de rosegades o forats en diverses estructures. A causa del continu creixement dels seus incisius han de rosegar contínuament per desgastar-los, cosa que provoca un deteriorament de nombroses estructures (portes, mobles, parets, cables elèctrics, etc.)

Excrements de longitud entre 3–6 mm i els extrems punxeguts. Els excrements frescos són tous i humits, mentre que els excrements vells són secs i durs. Els ratolins defequen contínuament, mentre caminen, i especialment quan mengen, per això la seva presència ens indicarà els punts de màxima activitat, on s’hauran de concentrar els esforços per tenir-los controlats.

Petjades, generalment amb unes empremtes anteriors més petites amb 4 dits, i unes altres, de més grans, amb 5 dits Per detectar l’activitat dels rosegadors es pot espolsar amb farina el terra per on se sospita que hi ha activitat i, si hi ha ratolins, se’n podran observar les petjades. Sendes a l’interior de les edificacions que es manifesten com marques de greix per fregament a les superfícies verticals dels racons per on acostumen a passar els ratolins.

ALIMENTACIÓ

Són pràcticament omnívors, però prefereixen les llavors i els cereals. Sorolls que produeixin els ratolins quan rasquen, roseguen o lluiten durant la nit. Foto 4: Incisius de M. musculus: Pota posteior amb 5 dits de M. musculus

DANYS I PROBLEMÀTICA SANITÀRIA

Els ratolins no generen una problemàtica sanitària tan important com la rata comuna (Rattus norvegicus) o la rata negra ( Rattus rattus); no obstant això, com la resta de rosegadors, són reservoris de diversos d’organismes infecciosos, els quals, si es transmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, poden causar diverses malalties com ara són les següents: El tifus, transmès a través de les puces i possiblement a través dels excrements i l’orina. Diverses febres transmeses per mossegades de ratolins o a través de paparres. Hantavirus, per la presència d’orina de ratolins a l’aigua o als aliments. La salmonel·losi, per contaminació d’aliments per excrements de ratolins. Els àcars dels ratolins, que donen lloc a dermatitis quan ataquen a les persones.

Al·lèrgies provocades per les proteïnes al·lergògenes (prealbúmina) presents principalment a l’orina i la pell dels ratolins. Recentment s’ha pogut comprovar que els tres agents al·lèrgens generadors d’asma més importants a l’interior dels habitatges humans són, per ordre d’importància: els àcars, les paneroles i l’orina dels ratolins.

CICLE BIOLÒGIC

Els ratolins domèstics arriben a la maduresa sexual als 35 dies d’edat i les femelles tenen una gestació mitjana de 19 dies (18–21 dies). Els petits ratolins en néixer són cecs i no tenen pèl; es deslleten al cap de 3–4 setmanes. La mitjana d’embrions per gestació és 6,8 (poden variar entre 3 i 9) i una femella pot tenir unes 8 gestacions a l’any. En condicions naturals, els adults viuen generalment menys d’un any, però hi ha dades de supervivència de ratolins de més de 6 anys.

Un ratolí domèstic requereix uns 2,8 g d’aliment sec i 1,5 ml d’aigua cada dia (que normalment obté dels aliments). Produeix uns 50 excrements al dia. Malgrat que els ratolins domèstics són pràcticament omnívors (mengen quasi de tot el que és al seu abast), prefereixen les llavors i els cereals. Els seus hàbits alimentaris són diferents dels de les rates. Quan el ratolí troba una font d’aliment, únicament en menja una petita quantitat i continua buscant noves fonts, d’on tornarà a menjar una petita part.

Tenen dos períodes principals d’alimentació; al crepuscle i a l’alba, i molts altres petits períodes entremig. Els ratolins normalment obtenen dels aliments l’aigua que necessiten, però també poden beure directament aigua, especialment quan mengen aliments amb elevat contingut proteic i baix contingut d’aigua. Si poden escollir, prefereixen beure aigua ensucrada.

Els ratolins són fonamentalment crepusculars i nocturns, malgrat que és possible veure de forma esporàdica ratolins en ple dia. Són animals molt socials (amb una gran jerarquització) i territorials, la qual cosa genera lluites entre els individus del grup i especialment amb els individus de fora. L’amplitud del territori varia en funció, principalment, de la disponibilitat d’aliment i refugi, però generalment no és massa gran.

En condicions òptimes, els ratolins no s’allunyaran més d’1,2 a 1,5 m del seu niu i normalment no van més enllà de 15 m. Són molt curiosos i contínuament exploren el seu territori cercant qualsevol objecte nou o possible canvi del seu entorn. Si cal, poden establir noves rutes. Posseeixen una visió molt limitada: no poden veure més enllà de 15 cm i són cecs als colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte (pèls del bigotis) estan molt desenvolupats. Són excel·lents escaladors i corren i salten molt bé: poden saltar en alçada més de 30 cm i saltar des de més de 2,5 m del terra sense fer-se mal. Malgrat que tenen capacitat per nedar, si poden, prefereixen evitar-ho.

Els ratolins acostumen a nidificar a l’interior de les edificacions; poden passar per obertures superiors a 6 mm. Prefereixen fer el niu en llocs foscos, tranquils i solitaris, on hi hagi suficients aliments i materials per fer el niu (roba, cartró i paper, cotó, materials aïllants de construcció, etc.) i no siguin molestats.

MESURES CORRECTORES I/O PREVENTIVES

Aquestes mesures es basen principalment en mètodes d’exclusió i sanejament.

• Exclusió

Els mètodes d’exclusió consisteixen a modificar l’estructura de l’edifici per prevenir l’entrada dels ratolins. Qualsevol obertura superior a 6 mm s’haurà de tapar amb materials resistents als ratolins. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis de ventilació, etc., són possibles punts d’entrada dels ratolins a les edificacions i, per tant, s’hauran de protegir.

• Sanejament

El sanejament és l’altra mesura preventiva per a un control correcte dels ratolins. Els rosegadors, com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua i refugi. L’eliminació d’alguns o de tots aquests requeriments forçarà els ratolins a marxar.

Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes de la poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes), piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on els ratolins es puguin refugiar. Igualment, mantenir els aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metall o vidre, mantenir els contenidors d’escombraries tapats, etc., evitarà que els ratolins obtinguin l’aliment.

MESURES DE CONTROL ACTIU

• Trampes

Hi ha diferents tipus de trampes per controlar rosegadors: el clàssic parany, les trampes de captura múltiple en viu i les trampes adhesives. Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten i, com que els ratolins es mouen en un radi d’acció petit, les trampes s’hauran de col·locar a una distància màxima entre elles d’1,5 a 2 m. Per raó que els ratolins són animals molt curiosos, si es mouen els objectes al voltant d’on es col·loquen les trampes, això farà que els ratolins explorin per establir noves rutes i puguin caure a les trampes, fent aquest mètode de control més efectiu. En moltes ocasions la presència d’aliment que tinguin una especial atracció per als ratolins (cacauets salats, prunes panses, etc.) també pot fer que caiguin més ràpidament dins la trampa.

Els ratolins tenen un comportament diferent de les rates davant un objecte nou, com pot ser una trampa. La rata és cautelosa i pot passar una setmana abans que no s’acosti a la trampa; per contra, els ratolins són molt curiosos i generalment s’aproparan a la trampa durant la primera nit. Per això, si la trampa no ha estat efectiva després de 48 hores, s’hauria de canviar la seva situació.

Ultrasons:

Els ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la seva aplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultrasò. Els ultrasons no poden eliminar les poblacions de ratolins si aquests continuen trobant aliment, aigua o refugi. Els ultrasons són fàcilment reflectits, i es generen llocs on els ultrasons no arriben; d’aquesta manera els ratolins dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais.

Depredadors

Gats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunes situacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població ja establerta.

ESQUERS RODENTICIDES

Els esquers rodenticides, normalment es formulen com a blocs, grànuls, pols o líquids, Els esquers líquids són molt eficaços, especialment si són ensucrats, quan els ratolins mengen aliments amb baix contingut d’aigua i/o viuen en llocs amb elevada temperatura, on els requeriments d’aigua són més grans. Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol i l’alfa-cloralosa:

1. Anticoagulants Els anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang. En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants: Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquer diverses vegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com a anticoagulants de primera generació. Alguns exemples són la warfarina (cumarina) i la clorofacinona (indandiona). Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient una sola dosi del producte. Alguns exemples són les cumarines de segona generació, com la bromadiolona, el brodifacum i el difenacum.
2.   Colecalciferol (vitamina D3) És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar una hipercalcèmia.
3. Alfa-cloralosa També és un rodenticida de dosi única que provoca la depressió del sistema nerviós central, mentre que a dosis més elevades s’associa a una hiperexcitació del sistema nerviós perifèric.

Independentment del rodenticida que es faci servir, s’ha d’aplicar de forma segura. Cal posar-lo sempre en àrees inaccessibles per als nens i els animals domèstics. En cas contrari, s’han de situar en caixes de seguretat que impedeixin l’accés de persones i altres animals.

Per raó del diferent comportament dels ratolins respecte de les rates, quan es fa un control de ratolins, els esquers s’han de col·locar a molts punts diferents amb petites quantitats d’aliment; d’aquesta manera s’augmenta la probabilitat de contacte amb el ratolí i el seu consum. Si un esquer no ha estat tocat després de 48 h de la seva col·locació, caldria canviar-lo de lloc ja que molt probablement els ratolins es troben en un altre indret.

L'entrada Ratolí domèstic ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

 BIOLOGIA

Els termes, pertanyen a l’ordre Isóptera (Iso = Iguals, Ptera = Ales). Són incapaços de viure de forma aïllada per la qual cosa viuen agrupats en comunitats (nius), anomenats termiters, amb un ordre social, amb diferents classes socials a les que se’ls denomina castes. Els isòpters i himenòpters (abelles, vespes y formigues) son, també, considerades insectes socials.

Existeixen restes fòssils d’uns 50 milions d’anys de termes, per lo que es considera un insecte primitiu. En el mon podem trobar al voltant de les 2.000 especies de termites de les que la major part viuen en les regions tropicals equatorials (sol 150 produeixen danys en la fusta).

Hi ha moltes de las especies de termes que son considerades com insectes beneficiosos i ecològicament positius, ja que son capaços de transformar residus orgànics (vegetals, fusta, etc.) en humus, i d’aquesta forma ser assimilats mes fàcilment per les plantes, així com afavorir el l’aire, el aigua, etc., puguin penetrar amb més facilitat en el subsòl.

Altres especies són perjudicials per el esser humà ja que ataquen als components i estructures de fusta en el hàbitat dels humans produint danys a aquests, pel que pot arribar a convertir-se en un problema greu, tant de tipus estructural com econòmic, de tal forma que el home ha necessitat desenvolupar uns mecanismes de defensa i control per defensar-se de dits atacs.

Al ser insectes, el seu cos es divideix en: Cap,  tòrax i abdomen. Encara que les seves  colònies apareixen organitzades en castes amb representants presentant un polimorfisme ben diferenciat, podem observar una característica comú a tots els seus membres como es la presencia de dos petits apèndixs (cercos) en el últim segment del abdomen.

LARVES

Una vegada que la reina a realitzat la posta de ous, amb l’eclosió d’aquests, apareixen unes larves formologicament similars als seus progenitors. Al madurar aquests individus donaran lloc a las diferents castes.

NINFES

Són les larves que es convertiran en reproductores una vegada completat el seu desenvolupament i que es diferencien de les que van a transformar-se en obreres i soldats, per portar en el tòrax els anomenats “esbozos alares” que donaran lloc, posteriorment, a les ales que porten els reproductors; realitzen junt amb les obreres gran quantitat de feina en els termiters, encara que no siguin capaçes de alimentar-se per si mateixes i deuran ser nodrides per les obreres.

OBRERES

Són individus, mascles o femelles, estèrils que no han desenvolupat el seu aparell reproductor i que composen la casta més nombrosa (80 % del termiter), sent les principals responsables dels danys que ocasionen els termes, ja que estan previstes d’unes mandíbules molt potents amb les que desgarren, tallen, amassen i rasquen els aliments (més comunament fusta).

A més, construeixen les galeries en el interior de la fusta i els túnels, anomenats xemeneies, utilitzades per buscar noves fonts d’alimentació i per expansió del termiter. També realitzen: l’alimentació de les altres castes, nodrir i empolainar a la reina, cuidar a la descendència i construir el termiter.

Són de color clar, cos tou, cecs no tenen ales ni estructures especialitzades i la seva mida es de 4 a 6 mm.

Proveïdes de dos antenes primes i rectilínies amb un recobriment     d’unes sedes sensorials, gustatives i olfactives que las capaciten per reconèixer els aliments, als diferents individus del termiter i als possibles enemics. Sense la feromona amb la que la reina las impregna es convertiran en reproductors neotènics (de reemplaçament) capaces de crear una nova colònia.

Soldats

La seva funció, com la paraula soldat indica, és la de defensar al termiter. Si obríssim un termiter serien els primers individus a aparèixer per defensar la colònia. La seva població és d’aproximadament un 10%, i es manté constant. Són de color blanquinós, d’uns 8 mm de longitud, sense ales, i amb cap altament pigmentada, proveïda de grans i potents mandíbules (maixelles). No tenen aparell reproductor desenvolupat. Poden deixar anar un líquid enganxós per defensar-se. Són les obreres les que els alimenten amb una barreja de líquid rectal i saliva nutritiva que regurgiten entre les seves mandíbules, rica en simbionts i productes parcialment digerits.

REPRODUCTORS

Podem trobar individus sexuats de dos tipus diferents:

• Reproductors primaris

Caracteritzats per tenir quatre ales membranoses (imagos) de igual tamany i llongitud, de onles provè el nombre de isòpters; s’extenen mes enllà del abdomen sobrepassant àmpliament la longitud del cos i plegats sobre aquest, tenen forma plana en estat de repòs. Les ales desapareixen una vegada passades les etapes de eixam.

Tenen el sistema reproductor completament desenvolupat. Al tenir els seus teguments quitinizats, a més d’estar endurits, li proporcionen un color mes fosc que els demès individus del termiter, sent així fàcilment reconeguts a un quant hagin perdut les seves ales. La seva llongitud es de 8 a 10 mm.

A la primavera i estiu quan les condicions ambientals són les adequades, el termiter produeix nous individus alats que abandonen el niu (de forma massiva), formant eixams, dispersant i formant així noves parelles reproductores, un rei i una reina (parella reial) que donaran lloc a un nou termiter, controlant l’estructura social de la colònia mitjançant feromones que controlen l’evolució de les larves en les diferents castes.

És important assenyalar el fet que només hi ha una sola parella real en un termiter.

• Reproductors suplementaris

Se’ls denomina també reproductors de reemplaçament o neotènics. Morfològicament són molt semblants a les nimfes o obreres, ja que no tenen ales o si les tenen són molt reduïdes, tot i que els podem distingir amb facilitat per una lleugera pigmentació al cap i al tòrax, a més de tenir l’abdomen més important, i pel seu tegument, que no és tan pigmentat ni tan dur com el dels reproductors primaris.

Apareixen quan la població de soldats i obreres és molt elevada, pot assumir funcions reproductores en el cas de mort (accidental o natural), llunyania (aïllament) o poca productivitat de la reina. Tenen un desenvolupament paral·lel al de les reines, de manera que constitueixen una font important d’ous per al termiter.

N’hi ha prou amb una població de 50 o més obreres que quedin aïllades de la colònia i amb suficient aliment, perquè en un curt període de temps, puguin evolucionar a reproductors suplementaris i formar un nou termiter, sense necessitat de sortir al exteriors.

CICLE BIOLÒGIC

El termiter produeix nous individus alats d’ambdós sexes que produeixen un eixam i abandonen volant la colònia dispersant a distàncies més aviat curtes diverses desenes de metres, ja que són dolents voladors. Solen produir-se els eixams a la primavera i estiu quan les condicions atmosfèriques exteriors i interiors els són favorables (humitat alta, temperatura, llum, pressió atmosfèrica, etc.), de manera que els veurem després de les primeres pluges o d’una tempesta. La llum té poder d’atracció sobre ells. És molt característic trobar-les en l’interior de les cases dirigint-se a les portes i finestres per buscar l’exterior.

Segons si la població del termiter és més o menys, així serà el nombre de alats, que poden arribar a ser diversos centenars amb la mateixa proporció de mascles i femelles. Un cop realitzat el seu curt vol, cauen a terra i perden les seves ales, aparellant els individus de diferent sexe gràcies a les feromones sexuals que faciliten les trobades. Un cop aparellats comencen la recerca del lloc més favorable per a la instal·lació de la seva cambra nupcial (petita cavitat) on realitzen la fecundació i posteriorment la posta d’ous. A l’eclosionar els ous apareixen les primeres nimfes que són alimentades per la seva mare (la reina). Gràcies a les seves reserves o la ingestió d’ous que els serveixen com a aliment, es posarà en marxa la nova generació d’obreres (per transformació de les nimfes), que seran les encarregades de la construcció del nou termiter i de l’alimentació dels nous individus i dels reis.

En els primers moments del termiter apareixen les obreres i quan el seu nombre ja és elevat apareixen els soldats; només al cap d’un any del termiter apareixen els reproductors suplementaris. Les obreres comencen a alimentar la reina que en deixar de treballar pot així dilatar el seu abdomen (en algunes espècies la reina pot assolir una mida 20.000 vegades superior al de les obreres) i augmentar la producció d’ous, romanent immobilitzada al costat del mascle en la càmera real. Arriben a posar 30.000 ous per dia.

Una reina pot posar al llarg de la seva vida diversos milions d’ous, mentre que els reproductors suplementaris, en algunes espècies, poden augmentar en diversos milions més el nombre d’ous en l’etapa secundària d’un termiter. Mitjançant les feromones que segrega la parella reial es formen les diferents castes del termiter, podent arribar a tots els individus gràcies a la trofalaxia, que a més permet l’ús eficaç dels nutrients alimentaris i una comunicació entre els diferents individus del termiter, que els permetrà reconèixer els uns als altres a més de la transferència de microorganismes simbionts (protozous) que els possibiliten digerir la cel·lulosa, etc. Depenent de la casta així serà el temps necessari per a completar el seu desenvolupament, sent més curt el de les obreres que el dels reproductors primaris que des de la fase d’ou a la fase d’adult arriba a ser de 4 a 7 mesos.

ALIMENTACIÓ

La primera condició per a l’existència dels tèrmits és la necessitat que tenen de aprovisionar-se d’aigua, ja que per al seu desenvolupament li cal un cert grau d’humitat. Per tant, podrem trobar-les amb freqüència en països, regions o comarques humides, així com en llocs propers a rius, rierols, etc., i en zones on les capes freàtiques són poc profundes. La quantitat d’aigua que els és necessària no és gran; amb la condensació que produeixen els tubs d’aigua (de la calefacció, de les conduccions d’aigua calenta en els habitatges, etc.) en tenen prou, així com per exemple les infiltracions d’aigua de pluja a les parets i murs.

La seva alimentació està basada en la fusta i altres tipus de materials que continguin cel·lulosa, com cartrons, papers, tèxtils, etc. Singularment, els tèrmits no poden digerir la cel·lulosa per si soles, pel que necessiten d’uns microorganismes simbionts en el seu aparell digestiu que degraden la cel·lulosa, nodrint-se dels productes obtinguts amb aquesta degradació. Les obreres són les encarregades de la recerca de les fonts d’aliment, produint de vegades danys importants en un altre tipus de materials que no són cel·lulòsics. Construeixen galeries o túnels (amb excrements, terra, salives i trossos de fusta generalment) que solen partir de forma radial del termiter, i per on circulessin per portar el menjar a la colònia, a l’abric de la llum, en un incessant moviment d’anada i tornada. A vegades s’han trobat, a més de les obreres i dels soldats, nimfes en els llocs on es troba l’aliment. La trofalaxia consisteix en l’intercanvi d’aliment de boca a boca (estomodeal) i d’anus a boca (rectal).

L’element preferit per alimentar-se és la fusta, encara que com ja vam dir anteriorment també s’alimenten de paper, de tèxtils (roba), pomes, patates, etc. Entre totes les possibilitats que tenen al seu abast per alimentar trien la que els sigui més fàcilment atacable. Quan les termites exploradores han sortit a la recerca d’una font d’aliment i l’han trobat, durant la seva volta al termiter per advertir les obreres de la seva troballa utilitzen la glàndula anomenada esternal, situada al final de l’abdomen segregant, una feromona per marcar el camí , i ho seguiran fent fins que la font d’aliment s’esgoti. D’aquesta forma les obreres poden seguir la pista sense perdre. Les últimes en tornar ja no deixen feromones, pel que al cap de poc temps desapareix la pista. Tenen un senyal d’alarma que consisteix en cops amb el cap de les obreres en els túnels de comunicació.

Els tèrmits són necròfags al menjar-se els cadàvers i els individus més greument malalts aportant així proteïnes a la seva dieta pobra en elles.

HABITAT

Una característica dels tèrmits és que són lucífugs, a excepció dels reproductors primaris quan es enjambran i deixen el termiter, ja que surten a l’exterior. Aquesta característica els dóna una coloració blanquinosa, deguda a la manca de coloració en el tegument, ja que no necessiten protecció contra els raigs ultraviolats.Com que la majoria de la colònia cecs i lucífugs seu hàbitat sol ser subterrani, construint els termiters a força de galeries i càmeres, i posteriorment túnels radials per buscar les seves fonts alimentàries. Els termiters poden ser des de molt senzills com ara càmera i galeries construïdes a la fusta (arbres, marcs de portes, etc.) que els serveix d’aliment fins més complex, generalment subterrani, construït en sòls sorrencs (més freqüentment) i argilosos, partint de la càmera real galeries i túnels com ja vam dir anteriorment. A Austràlia i Àfrica els tèrmits construeixen termiters aeris de grans dimensions.

TÈRMITS SUBTERRANIS

En ser les més abundants, sempre que es parla de termes tothom tendeix a referir-se a elles, de manera que la majoria dels textos que podem trobar seran referits a aquests tèrmits. Els termiters que construeixen solen ser subterranis i estan fixos. D’aquesta manera poden aconseguir la humitat necessària, per a la vida de la colònia, del sòl i també de les fuites de canonades de calefacció, aigua o de la condensació que aquestes produeixen, etc. La presència d’aigua i la calor afavoreixen el desenvolupament de microorganismes, com els fongs, que seran font de vitamines i proteïnes essencials per a la seva vida, sent els seus excrements i deixalles altre factor per al desenvolupament d’aquests microorganismes. L’excés d’humitat (inundació de galeries) i de fongs pot arribar a provocar que el termiter hagi de ser desallotjat i abandonat. Les colònies que formen els tèrmits subterranis solen ser molt més grans que les de les altres espècies de tèrmits anteriorment citades, i estan compostes per diversos milers d’individus. Els danys que produeixen són també molt grans. Una colònia pot tenir un sol centre reproductor o diversos interconnectats. Les galeries que realitzen en la fusta atacada són cavitats paral·leles que segueixen la direcció de la fibra, respectant la seva superfície i que consoliden tapizándolas amb una barreja de saliva, partícules de fusta i excrements.

TÈRMITS A ESPANYA

Al nostre país es coneixen quatre espècies de tèrmits que causen problemes en l’hàbitat humà. Són tres espècies que pertanyen a la família Kalotermitidae (Termes de la fusta seca) i una a la família Rhihotermitidae (Termes subterrànies).

Tèrmits de la fusta seca

Podem citar les següents:

• Cryptotermes Brevis
•  Kalotermes Flavicollis
•  Kalotermes Dispar

 Tèrmits subterranis

Aquestes tèrmits pertanyen al gènere “Reticulitermes” que està compost per diverses espècies i subespècies. La més comuna al nostre país és la Reticulitermes SPP.

Les podem trobar per tot el país, sent els tèrmits que més danys són capaços de produir a l’hàbitat humà. Els termiters el componen un gran nombre d’individus (molts milers). Poden estar ubicats a terra a una profunditat de 70 cm a 1 metre i propers a les seves fonts d’aliments o sota aquestes. Pel que podem trobar sota pals de fusta (de telèfons, de tanques, etc.) sota les soques dels arbres, sota construccions de fusta, etc.

La colònia està composta de:

OBRERES: …………………………………………….   80 – 90 %.

SOLDATS:………………………………………………   5 %.

REPRODUCTORS PRIMARIS:…………………  1 Parella

REPRODUCTORS SUPLEMENTARIS:………  Diverses parelles.

 

La resta són nimfes i larves

Els eixams per formar noves colònies solen produir d’abril a juny.

S’han trobat atacs d’aquests tèrmits a arbres vius als quals poden matar, encara que solen alimentar-se de fusta seca, d’arbres morts, de fusta de construcció, etc. Les obreres poden arribar a desplaçar-se a molts metres del termiter per buscar aliment, sent 60-100 metres una distància corrent.

Segons els últims estudis que s’han realitzat i després d’analitzar l’ADN mitocondrial i els hidrocarburs de la cutícula d’obreres i soldats, s’han trobat dues espècies de Reticulitermes:

• Reticulitermes grassei: És un tèrmit autòctona l’origen és el territori andalús i que posteriorment es va anar expandint per la resta de la península ibèrica arribant fins i tot al sud de França. Les seves colònies solen ser petites (diversos centenars de milers d’individus), donant-se la circumstància que en un mur d’una casa es van trobar tres canals de progressió i cadascun pertanyia a una colònia diferent; per a l’anàlisi d’ADN i hidrocarburs de la cutícula es va seguir el següent mode d’actuació: un cop trobat un punt d’atac es recollien totes les tèrmits possibles en un radi de 15 metres al voltant d’aquest punt; un cop analitzats es va trobar amb que pertanyien a diverses colònies de tèrmits; no obstant això en el cas de la Reticulitermes banyulensis totes pertanyien a la mateixa colònia.

Es treballa amb la hipòtesi que és un tèrmit en què l’endogàmia ha donat lloc a colònies petites i més es dóna la circumstància que la invasió d’un territori per tèrmits d’una altra colònia implica la lluita a mort. La seva expansió es va realitzar des d’Andalusia a la resta de territori peninsular seguint les vies més fàcils al principi, com són la costa portuguesa i andalusa, per posteriorment seguir per la via interior més muntanyosa.

En els tractaments pel sistema d’esquers s’aprecia que aquesta tèrmit és molt sensible als canvis produint rebuig i fugida dels esquers quan se’ls manipula, sent també molt característic la poca quantitat de terra que apareix en ells així com una activitat moderada.

• Reticulitermes banyulensis: Deu el seu nom a una localitat del sud-est de França, Banyul Sur Mer, pròxima a la frontera amb la província de Girona. La hipòtesi que s’estudia és que és una espècie que té com a origen la Reticulitermes grassei, segons s’ha pogut provar amb els estudis d’ADN, que es va adaptar a la regió mediterrània, podent trobar-des del sud-est francès fins a tot el territori de la península ibèrica, encara que on més abunda és a la ribera mediterrània des del sud de França fins a València. Són colònies molt poblades (diversos milions d’individus) i com ja vam dir anteriorment bastant esteses, i atès que encara es creu que estan en període d’adaptació al territori on s’estan desenvolupant són molt treballadores i voraços quan ataquen un habitatge, sent fàcilment visibles quan utilitzem el sistema d’esquers per aparèixer en ells gran nombre de tèrmits, gran virulència en el seu atac i terra molt abundant en els esquers.

• Altres espècies:

A França i per la fusta de roure transportada des de territori nord-americà (USA i Canadà) al segle XVIII per a la fabricació de bótes per al vi va arribar l’espècie Reticulitermes flavipes oriünda d’aquest continent. En el nou territori aquesta espècie ha desenvolupat trets morfològics diferents i se la coneix com a Reticulitermes santonensis.

És un tèrmit que es troba en ple procés d’expansió, sent les seves colònies de milions d’individus i amb la particularitat de la compatibilitat de les seves colònies, és a dir que la invasió d’un territori d’una altra colònia no significa la mort dels individus, és un comportament similar a la formiga argentina Iridomyrmex humilis que forma una macro colònia de milers de milions d’individus per tot Europa; aquest comportament està propiciant la invasió de la majoria del territori francès i es té la sospita que hagin pogut envair Euskadi i Navarra.

L'entrada Termits ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Rattus rattus

La rata negra té una aparença més gràcil que la rata comuna, té un cos allargat i un pes entre 135–240 g. Els adults presenten una coloració variable: la regió dorsal pot tenir des d’un color gris fosc, quasi negre, fins al gris vermellós, i la regió ventral, una coloració grisa més o menys clara amb tons groguencs. El cap es caracteritza per tenir un musell una mica punxegut, uns ulls negres i grans i unes orelles molt grans que arriben a sobrepassar l’ull quan es tiren endavant. La cua és més llarga que la suma del cap i el cos i està pràcticament desproveïda de pèls.

Els adults d’aquesta rata es podrien confondre amb els de la rata comuna ( Rattus norvegicus) o els individus joves amb ratolins domèstics ( Mus musculus). Els excrements de la rata negra tenen una longitud entre 12 i 13 mm i són punxeguts; aquests excrements es podrien confondre amb els d’altres rosegadors, com la rata comuna, malgrat que els d’aquesta última són més grans (18–20 mm) i tenen els extrems arrodonits.

DETECCIÓ I SEGUIMENT

Per detectar la presència de la rata negra, es poden observar els símptomes següents: marques de rosegades en diverses estructures; excrements de longitud entre 12 i 13 mm i amb els extrems punxeguts; petjades, generalment amb unes empremtes anteriors més petites amb 4 dits, i unes altres de més grans, amb 5 dits. Per detectar l’activitat de rosegadors es pot espolsar amb farina el terra per on se sospita que hi ha activitat i, si hi ha rates, se’n podran observar les petjades. No deixen sendes a l’exterior ja que, generalment, es desplacen per parts aèries (arbres, tanques, cablatge telefònic, etc.).

A l’interior es mouen al llarg de les parets i deixen un rastre de greix per fregament a les superfícies verticals dels racons per on acostumen a passar.

ALIMENTACIÓ

La rata negra prefereix la fruita, les verdures i els cereals, mentre que la rata comuna prefereix la carn, el peix i els cereals. Sorolls que produeixin les rates quan rasquen, roseguen o lluiten durant la nit.

DANYS I PROBLEMÀTICA SANITÀRIA

Els rosegadors són reservoris d’un gran nombre d’organismes infecciosos, els quals, si es transmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, li poden causar diverses malalties com són ara, entre altres:

La pesta, transmesa per mitjà de les puces. El tifus, transmès a través de les puces i possiblement amb els excrements i l’orina. Diverses febres transmeses per mossegades de rates o a través de paparres. Hantavirus, per la presència d’orina de rata a l’aigua o als aliments.

La triquinosi, per haver menjat carn de porc poc cuinada. La salmonel·losi, per contaminació d’aliments per excrements de rata. La toxoplasmosi, per haver menjat carn poc cuinada o amb contacte amb terra, aigua o aliments contaminats. La leishmaniosi, per la picada de mosquits flebòtoms. Els àcars de les rates, que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.

CICLE BIOLÒGIC

El cicle reproductor de la rata negra varia en funció del seu tipus de vida, i la podem trobar tant a l’interior dels habitacles de les persones com a l’exterior. Així, els individus que habiten a l’exterior presenten un cicle estacional, mentre que els individus que habiten a l’interior de les edificacions, presenten activitat sexual constant al llarg de tot l’any. En general, la rata negra arriba a la maduresa sexual als 3–5 mesos d’edat i les femelles tenen una gestació mitjana de 22 dies. Les rates en néixer són cegues i no tenen pèl; el pèl apareix aproximadament el setè dia i els ulls s’obren al cap de 12–14 dies. Les petites rates es deslleten entre les 3 i 4 setmanes. La mitjana d’embrions per gestació és de 8,5 amb un màxim d’11, i una femella pot tenir entre 4 i 6 gestacions l’any. En condicions naturals, els adults viuen generalment entre 9 i 12 mesos.

Una rata negra requereix entre 14 i 28 g d’aliment i 30 ml d’aigua cada dia, i produeix entre 30 i 180 excrements i 16 ml d’orina al dia. Malgrat que la rata negra és omnívora, prefereix les fruites, els vegetals i els cereals. Quan una rata troba una font d’aliment que li agrada, en menjarà fins a atipar-se, i tornarà al mateix lloc en successives ocasions. Les rates també necessiten una font directa d’aigua. La rata negra es desplaça fins a una distància de 30–50 m per buscar aliment i/o aigua.

Les rates tenen, principalment, hàbits nocturns, posseeixen una visió molt limitada i són cegues als colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte (pèls del bigotis) estan molt desenvolupats. Corren, escalen, salten molt bé (0,9 m verticalment i 1,3 m horitzontalment) i, si es veuen forçades, també poden nadar bastant bé. Malgrat que constantment exploren el seu voltant, són molt cauteloses i desconfien de qualsevol objecte nou o canvi del seu entorn.

A l’exterior, la rata negra prefereix nidificar en llocs elevats com ara arbres, plantes penjants, cornises de les teulades, malgrat que, ocasionalment, es poden trobar sota la vegetació al voltant dels edificis. Perquè aquesta rata pugui passar a l’interior de les edificacions necessita obertures, almenys de 12 mm. A l’interior, la rata negra prefereix nidificar a les parts altes de les estructures (àtics, forats en teulades i parets, a les bigues de l’edificació, etc.), però també la podem trobar a les parts inferiors de les edificacions, així com, de forma ocasional, als soterranis i al clavegueram. Són animals socials, però menys que la rata comuna ( Rattus rattus), per això hi pot haver diferents nius en una àrea concreta.

CONTROL

Mesures Correctores i/o preventives: Aquestes mesures es basen principalment en mètodes d’exclusió i sanejament.

EXCLUSIÓ

Els mètodes d’exclusió consisteixen en modificar l’estructura de l’edifici per prevenir l’entrada de les rates. Qualsevol obertura superior a 12 mm s’haurà de tapar amb materials resistents a les rates. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis de ventilació, etc., són possibles punts d’entrada de les rates a les edificacions i, per tant, s’hauran de protegir. Els desguassos de les edificacions també són punts on hi ha d’haver sifons que evitin l’entrada de les rates. Els arbres a prop de les edificacions són una altra via d’entrada d’aquesta rata a les edificacions. La rata negra pot saltar des d’un arbre que estigui a més de 2 metres de l’edificació si hi ha branques per sobre de la teulada.

SANEJAMENT

El sanejament és l’altra mesura preventiva per a un correcte control de les rates. Les rates, com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua i refugi. L’eliminació d’alguns o de tots aquests requeriments forçarà les rates a marxar. Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes de la poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes), piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on les rates es puguin refugiar. Igualment, mantenir els aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metall o vidre, recollir la fruita caiguda dels arbres que envolten l’edificació, mantenir els contenidors d’escombraries tapats, etc., evitarà que les rates obtinguin l’aliment.

MESURES DE CONTROL ACTIU

• Trampes

Hi ha diferents tipus de trampes per controlar les rates: el clàssic parany, les trampes de captura múltiple en viu i les trampes adhesives. Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten. Com que les rates són animals de costums fixos acostumen a passar pels mateixos llocs i és en aquests punts on cal situar les trampes. Com ja s’ha comentat anteriorment, les rates són molt cauteloses i desconfiades, per això pot passar ben bé una setmana abans que la rata no s’aproximi a la trampa. En moltes ocasions la presència d’aliment, pot fer que la rata caigui més ràpidament dins la trampa.

• Ultrasons

Els ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la seva aplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultraso. Els ultrasons no poden eliminar les poblacions de rates si continuen trobant aliment, aigua o refugi. Els ultrasons són fàcilment reflectits i es generen llocs on els ultrasons no arriben; d’aquesta manera les rates dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais. Depredadors gats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunes situacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població de rates ja establerta.

• Esquers rodenticides:

Els esquers rodenticides, normalment es formulen com a blocs, grànuls, pols o líquids, aquests últims són molt eficaços on l’aliment per a les rates és abundant. Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol i l’alfa-cloralosa:

1. Anticoagulants

Els anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang. En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants: Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquer diverses vegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com a anticoagulants de primera generació. Alguns exemples són la warfarina (cumarina) i la clorofacinona (indandiona). Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient una sola dosi del producte. Alguns exemples són les cumarines de segona generació, com la bromadiolona, el brodifacum i el difenacum.

2. Colecalciferol (vitamina D3)

És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar una hipercalcèmia.

3. Alfa-cloralosa

També és un rodenticida de dosi única que provoca la depressió del sistema nerviós central, mentre que a dosis més elevades s’associa a una hiperexcitació del sistema nerviós perifèric. Independentment del rodenticida que es faci servir, s’ha d’aplicar de forma segura. Cal posarlo sempre en àrees inaccessibles per als nens i els animals domèstics. Sempre que es pugui, s’ha de col·locar directament dins del cau, en buits de parets o altres espais morts. En cas contrari, se situaran en caixes de seguretat que impedeixin l’accés de persones i altres animals.

La rata negra ( Rattus rattus) és menys agressiva que la rata comuna ( Rattus norvegicus) i pot ser desplaçada per aquesta d’una àrea determinada. Això, no obstant, en ocasions, totes dues espècies de rates es poden trobar en una mateixa edificació, amb la rata comuna a les parts baixes (soterranis) i la rata negra a les parts més elevades (àtics).

L'entrada Rata negra ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Rattus norvegicus

Aquesta rata té una aparença robusta, i un pes entre 200–500 g (Foto 1). Els adults presenten una coloració grisa–marronosa a la part dorsal, i grisa i blanquinosa a la part ventral. En els individus vells, la part dorsal adquireix una coloració vermellosa.

La part anterior del cap la té arrodonida, els ulls petits, les orelles petites i arrodonides, que no arriben mai als ulls quan es tiren endavant, i densament cobertes de pèls. La cua és més curta que la suma del cap i el cos i està coberta de pèls curts i rígids. Els individus adults d’aquesta rata es podrien confondre amb els de la rata negra ( Rattus rattus) o els individus joves amb ratolins domèstics (Mus musculus).

COM DIFERENCIAR-LES

Els excrements de la rata comuna tenen una longitud entre 18 i 20 mm i els extrems són arrodonits; aquests excrements es podrien confondre amb els d’altres rosegadors, com la rata negra, malgrat que els d’aquesta última són més petits (12–13 mm) i tenen els extrems punxeguts.

DETECCIÓ I SEGUIMENT

Per detectar la presència de la rata comuna, es poden observar els símptomes següents: Marques de rosegades o forats en diverses estructures. Excrements de longitud entre 18–20 mm i els extrems arrodonits. Els excrements frescos són tous i humits, mentre que els excrements vells són secs i durs. Petjades, generalment amb unes empremtes anteriors més petites amb 4 dits, i altres, de més grans, amb 5 dits. Per detectar l’activitat dels rosegadors es pot espolsar amb farina el terra per on se sospita que hi ha activitat i, si hi ha rates, se’n podran observar les petjades.

Sendes i caus a l’exterior i/o marques de greix per fregament a les superfícies verticals dels racons per on acostumen a passar les rates a l’interior de les edificacions.

ALIMENTACIÓ

La rata comuna prefereix la carn, el peix i els cereals, mentre que la rata negra s’estima més la fruita, les verdures i els cereals. Sorolls que produeixin les rates quan rasquen, roseguen o lluiten durant la nit.

DANYS I PROBLEMÀTICA SANITÀRIA

Els rosegadors són reservoris d’un gran nombre d’organismes infecciosos, els quals, si es transmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, poden causar diverses malalties com són ara, entre altres: La pesta transmesa a través de les puces. El tifus transmès a través de les puces i possiblement a través dels excrements i l’orina. Diverses febres transmeses per mossegades de rates o a través de paparres.

Hantavirus per la presència d’orina de rata a l’aigua o als aliments. La triquinosi per menjar carn de porc poc cuinada. La salmonel·losi per contaminació d’aliments per excrements de rata. La toxoplasmosi per menjar carns poc cuinades, o contacte amb terra, aigua o aliments contaminats. La leishmaniosi per la picada de mosquits flebòtoms. Els àcars de les rates que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.

CICLE BIOLÒGIC

El cicle reproductor d’aquesta rata varia en funció del seu tipus de vida. A les zones urbanes, on troba refugi, amb un ambient estable amb una temperatura òptima i la presència constant d’aliments, tenen una activitat sexual constant al llarg de tot l’any.

Arriba a la maduresa sexual als   2–5 mesos d’edat i les femelles tenen una gestació mitjana de 23 dies (21–25). Les rates en néixer són cegues i no tenen pèl; el pèl apareix aproximadament el setè dia i els ulls s’obren al cap de 12–14 dies. La mitjana d’embrions per gestació és de 8 (poden variar entre 6 i 22) i una femella pot tenir entre 3 i 12 gestacions l’any.

En condicions naturals, els adults viuen generalment entre 6 i 12 mesos, malgrat que en captivitat poden viure molt més temps. Una rata comuna requereix entre 21 i 28 g d’aliment i entre 15 i 30 ml d’aigua cada dia, i produeix entre 30 i 180 excrements i 16 ml d’orina al dia.

Malgrat que la rata comuna és omnívora, prefereix la carn, el peix i els cereals. Quan una rata troba una font d’aliment que li agrada, en menjarà fins a atipar-se, i tornarà al mateix lloc en successives ocasions. Les rates també necessiten una font directa d’aigua. La rata comuna es desplaça fins a una distància de 30–50 m per buscar aliment i/o aigua.

Les rates tenen principalment hàbits nocturns, posseeixen una visió molt limitada i són cegues als colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte (pèls del bigotis) estan molt desenvolupats. Corren, escalen, salten (entre 0,6 i 1 m) i neden molt bé, fins i tot, poden cabussar-se sota l’aigua durant 30 segons. Malgrat que constantment exploren el seu entorn, són molt cauteloses i desconfien de qualsevol objecte nou o canvi del seu entorn.

Aquesta rata, a diferència de la rata negra ( Rattus rattus), té costums excavadors, per això, a l’exterior, la rata comuna prefereix nidificar fent caus al terra, al llarg de terraplens (de rius, vies del ferrocarril, etc.), piles de runa, sota lloses o planxes concretes, etc.

Els caus tenen al menys un orifici d’entrada i un orifici tancat de sortida d’emergència, que sovint s’oculta sota herba, runa, etc. Com que són animals socials, és freqüent trobar diferents caus en una àrea concreta.

Perquè aquesta rata pugui passar a l’interior de les edificacions necessita obertures, almenys de 12 mm. A l’interior, usualment nidifica a les parts inferiors de les edificacions (soterranis) on acumulen runa o mercaderies perquè no siguin molestades.

CONTROL

Mesures Correctores i/o preventives : Aquestes mesures es basen principalment en mètodes d’exclusió i sanejament.

EXCLUSIÓ

Els mètodes d’exclusió consisteixen a modificar l’estructura de l’edifici per prevenir l’entrada de les rates. Qualsevol obertura superior a 12 mm s’haurà de tapar amb materials resistents a les rates. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis de ventilació, etc., són possibles punts d’entrada de les rates a les edificacions i, per tant, s’hauran de protegir. Els desguassos de les edificacions també són punts on hi ha d’haver sifons que evitin l’entrada de les rates.

SANEJAMENT

El sanejament és l’altra mesura preventiva per a un correcte control de les rates. Les rates, com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua i refugi. L’eliminació d’alguns o de tots quests requeriments forçarà les rates a marxar.

Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes de la poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes), piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on les rates es puguin refugiar. Igualment, mantenir els aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metall o vidre, recollir la fruita caiguda dels arbres que envolten l’edificació, mantenir els contenidors d’escombraries tapats, etc., evitarà que les rates obtinguin l’aliment.

MESURES DE CONTROL ACTIU

Trampes Hi ha diferents tipus de trampes per controlar les rates: el clàssic parany, les trampes de captura múltiple en viu i les trampes adhesives. Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten. Com que les rates són animals de costums fixos acostumen a passar pels mateixos llocs i és en aquests punts on cal situar les trampes. Com ja s’ha comentat anteriorment, les rates són molt cauteloses i desconfiades, per això pot passar ben bé una setmana abans que la rata no s’aproximi a la trampa. En moltes ocasions la presència d’aliment, com ara sardines de llauna en oli (especialment atractives per a la rata comuna), pot fer que la rata caigui més ràpidament dins la trampa.

Ultrasons Els ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la seva aplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultrasò.

Els ultrasons no poden eliminar les poblacions de rates si continuen trobant aliment, aigua o refugi. Els ultrasons són fàcilment reflectits, i es generen llocs on els ultrasons no arriben; d’aquesta manera les rates dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais.

DEPREDADORS

Gats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunes situacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població de rates ja establerta.

ESQUERS RODENTICIDES

Els esquers rodenticides, normalment es formulen com a blocs, grànuls, pols o líquids, aquests últims són molt eficaços on l’aliment per a les rates és abundant. Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol i l’alfa-cloralosa:

1. Anticoagulants

Els anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang. En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants: Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquer diverses vegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com a anticoagulants de primera generació. Alguns exemples són la warfarina (cumarina) i la clorofacinona (indandiona). Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient una sola dosi del producte. Alguns exemples són les cumarines de segona generació, com la bromadiolona, el brodifacum i el difenacum.

2. Colecalciferol (vitamina D3)

És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar una hipercalcèmia.

3. Alfa-cloralosa

També és un rodenticida de dosi única que provoca la depressió del sistema nerviós central, mentre que a dosis més elevades s’associa a una hiperexcitació del sistema nerviós perifèric. Independentment del rodenticida que es faci servir, s’ha d’aplicar de forma segura. Cal posarlo sempre en àrees inaccessibles per als nens i els animals domèstics. Sempre que es pugui s’ha de col·locar directament dins del cau, en buits de parets o altres espais morts. En cas contrari, se situaran en caixes de seguretat que impedeixin l’accés de persones i altres animals.

La rata comuna és molt agressiva i pot desplaçar la rata negra ( Rattus rattus) d’una àrea determinada. No obstant això, en ocasions, totes dues espècies de rates es poden trobar en una mateixa edificació, amb la rata comuna a les parts baixes (soterranis) i la rata negra a les parts més elevades (àtics).

L'entrada Rata comuna o grisa ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Pulex irritans, Ctenocephalides canis, Ctenocephalides felis felis

Hi han més de 2000 espècies arreu del món

Les puces són insectes sense ales amb un cos aplanat lateralment d’uns 1,5 a 4 mm de longitud. Com tots els insectes, tenen el cap, el tòrax i l’abdomen ben diferenciats i presenten tres parells de potes. El tercer parell es troba molt desenvolupat i les faculta per a saltar. Al cap presenten un parell d’ulls (no compostos, com és el cas dels dípters) i en algunes espècies podem apreciar unes llargues espines que formen les anomenades pintes o “ctenidis” d’on deriva el nom d’algunes de les espècies més habituals

Fins ara, s’han trobat unes 2000 espècies arreu del món. A Catalunya podem assenyalar, com a espècies més freqüents i causants de plagues domèstiques, a les puces de gossos i gats {C. canis i C. felis) i la que es considera pròpia de l’home, Pulex irritans

Detecció i seguiment :

En ambients domèstics són els ectoparàsits els que es presenten amb major freqüència. Els humans en són hostes alternatius, però atesa l’estreta convivència amb els animals, moltes vegades es veuen afectats per les picades d’aquests petits artròpodes hematòfags, és a dir, xucladors de sang.

En el cas concret de Ctenocephalides felis felis, atesa la seva baixa especificitat d’hoste i l’amplia distribució que presenta en el nostre país es tracta, segurament, de l’espècie que pica mes habitualment a l’home en zones urbanes. En llocs periurbans i rurals és molt freqüent també identificar Pulex irritans com a causant de picades en els humans.

En llocs on hagin viscut animals parasitats, poden mantenir-se elevades poblacions de puces durant llargs períodes de temps en un estat quiescent i aparèixer de manera sobtada en un moment donat, a causa d’un sincronisme en l’eclosió de les fases nimfals. És en aquests casos d’infestacions massives que afecten als humans quan les puces adquireixen el qualificatiu de plaga.

Danys i problemàtica sanitària :

Els problemes que es presenten amb major freqüència són deguts a les reaccions al·lèrgiques a les picades, que donen lloc a pàpules acompanyades de pruïja més o menys intensa. Aquestes picades s’observen en filera i ubicades en els llocs del cos on la roba queda més apretada, per exemple a sota de la goma dels mitjons i de la roba interior. En el cas d’infestacions massives, com les que ja hem assenyalat, es poden observar una gran quantitat de picades, sobretot a les cames.

D’altra banda, les puces poden actuar com a hostes intermediaris d’altres paràsits i patògens tant de l’home com dels animals domèstics. Són hostes intermediaris dels cestodes Dipylidium caninum i Hymenolepis spp., que també poden parasitar els humans. Les puces estan implicades en la transmissió d’algunes rickèttsies com la Rickettsia mooseri (= /?, thyphí), la Rickettsia felis i la Francisella tularensis. Però, sens dubte, on han tingut un dels papers protagonistes al llarg de la història ha estat en la vehiculació del bacteri Yersinia pestis, agent causant de la pesta bubònica o pesta negra.

Cicle Biològic :

Les puces tenen un cicle biològic amb metamorfosi completa, es a dir, les larves són morfològicament totalment diferents als adults. La durada d’aquest cicle és molt variable (14 – 140 dies) en funció de la temperatura i la humitat relativa. Aquest cicle es caracteritza per tres etapes: l’eclosió dels ous, el període que va de l’estadi de larva al de pupa, i el període de pupa fins a l’adult.

La posta d’ous la realitzen en l’hoste sobretot durant les hores que aquest reposa. Els ous cauen al terra i la major part solen quedar concentrats en aquestes àrees de descans. Les larves que eclosionen són allargades (2-5 mm), blanquinoses i àpodes. No són paràsits i s’alimenten de matèria orgànica que troben a l’ambient. Però la font principal de nutrients són les femtes semidigerides riques en sang que eliminen els adults. La supervivència de les larves es veu influenciada per tres factors: la disponibilitat d’aliments (directament lligada a la presència dels adults sobre un hoste), la temperatura i la humitat relativa.

En els habitatges les larves es poden trobar a moquetes i catifes o bé en amagatalls dels terres de fusta. La seva capacitat de desplaçament és molt limitada i solen restar en els mateixos llocs on dormen o descansen els animals. Una vegada han assolit el seu desenvolupament, les larves es transformen en pupes.

La pupa o nimfa, és l’estadi més resistent a condicions ambientals adverses. La puça adulta tarda a desenvolupar-se a l’interior de la pupa entre 7 i 19 dies, però pot romandre en un estat de quiescència o preemergència fins a 6 mesos. L’eclosió dels adults està influenciada per la temperatura i la humitat relativa, però sobretot són els estímuls originats per la presencia d’un hoste, com ara la pressió sobre el terra al caminar i la calor que desprèn els que donen lloc a una emergència d’aquests adults ràpida, sincronitzada i pràcticament simultània

Una vegada els adults han eclosionat, inicien la cerca d’un hoste guiats per estímuls de tipus visual, tèrmic, corrents d’aire, vibracions i gradients de CO2. Una vegada comencen a ingerir sang, les puces no poden sobreviure fora de l’hoste gaires dies sense alimentar-se (2-4 dies ).

Control:

Una eradicació, o si més no un control acceptable d’una població de puces, ha de combinar tant estratègies d’organització com d’informació, en cas contrari l’èxit és dubtós.

Qualsevol tractament ha de contemplar, d’una banda els animals que conviuen amb els humans i de l’altra l’entorn immediat. En un habitatge on els humans conviuen amb animals domèstics parasitats, només el 5% de la població de puces viu a sobre els hostes, el 95% resta com a formes de vida lliure en diversos amagatalls.

Les persones afectades han de ser conscients que els tractaments s’han d’aplicar simultàniament als animals i a l’ambient, i que aquests gairebé mai seran puntuals. Moltes vegades és necessari repetir-los per assegurar el nivell de control desitjat.

Mesures Correctores i/o preventives:

En ambients tancats, un ús correcte de l’aspiradora pot eliminar entre el 30% i el 90% dels ous presents en moquetes i catifes, i entre el 15% i 50% de les larves. Com es de suposar, això dependrà del tipus de substracte i de la potència de l’aspiradora. L’eficàcia d’aquest mètode pot arribar a ser del 95% en adults acabats d’eclosionar que es troben més superficials. Després d’aspirar, la bossa de l’aspiradora ha de ser congelada, cremada o tractada amb productes químics.

També podem actuar sobre les fases de vida lliure utilitzant tractaments per vapor. Aquest mètode és molt eficaç i innocu i per tant estaria indicat quan hi ha infestacions elevades. Un tractament de la roba a 60°C durant uns 10 minuts elimina totes les fases del cicle biològic. L’atracció que tenen les puces adultes eclosionades per la llum (fototactisme positiu) ha permès dissenyar paranys de llum que capturen entre el 60% i el 86% dels adults en un radi d’uns 8 metres.

Mesures de Control Actiu:

L’actuació sobre les puces adultes s’ha de dur a terme sobre els hostes, fent ús d’insecticides tòpics o sistèmics, o be emprant pintes especials (mètode mecànic) en aquells casos en què l’edat dels animals o el seu estat de salut no recomanin un tractament químic.

Els animals domèstics també poden ser tractats amb productes que via hemàtica arribaran a les puces adultes, en les quals no provocaran cap efecte, però sí sobre la seva descendència. És el cas dels productes coneguts amb el nom d’inhibidors de la síntesi de la quitina que actuen impedint que les larves eclosionin dels ous.

Si s’opta per l’aplicació d’insecticides ambientals, s’ha de tenir en compte la presència de nens petits i d’animals domèstics sensibles a aquests productes. En aquest cas, és recomanable assessorar-se per un expert que ens podrà indicar el producte i el mètode d’aplicació adequat en cada cas. El tractament d’exteriors o d’ambients oberts sol ser més complex i depèn sobretot de l’espai a tractar.

En general es recomana que l’espai es mantingui el més net possible i sobretot intensificar aquesta neteja en les zones de repòs dels animals. L’aplicació d’insecticides en forma d’esprais, líquids, pólvores o grànuls pot ajudar a controlar les poblacions de puces. Els mètodes de control biològic assajats fins al dia d’avui encara estan relegats a un nivell experimental.

L'entrada Puça de l’home, Puces de gossos, Puces de gats ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

 Periplaneta americana 

Els adults de la panerola americana presenten una mida entre 34 i 53 mm, i com la resta de paneroles, tenen el cos deprimit i aplanat. Són de color marró ferruginós uniforme, excepte el pronot que presenta una banda submarginal de color marró clar o groguenc. Les ales són vermelloses i cobreixen totalment l’abdomen; en el cas dels mascles arriben a sobrepassar l’extrem de l’abdomen, mentre que en les femelles no.

Tot i que aquesta panerola té una coloració marró vermellós semblant a la de Blattella germanica, és difícil confondre-la amb ella ja que la Periplaneta americana no té dues bandes fosques sobre el pronot (placa dorsal del primer segment del tòrax). Igualment, la diferencia de mida entre els adults de Periplaneta americana, que és la panerola més gran (fins més de 5 cm) i els de Blattella germanica que és la panerola més petita (no sobrepassa 1.6 cm), facilita la seva identificació. Únicament és possible confondre les nimfes d’aquesta panerola amb les nimfes de la panerola negra o oriental Blatta orientalis.

DETECCIÓ I SEGUIMENT

Aquestes paneroles es poden trobar en habitatges, però és més freqüent trobar-les a grans edificis comercials com restaurants, forns de pa, botigues d’ultramarins, plantes de processament d’aliments, hospitals, etc. En aquests llocs se les pot trobar principalment a les àrees on es preparen, manipulen o emmagatzemen els aliments i als soterranis. Durant l’estiu es poden trobar a l’exterior vivint en llocs ombrívols i humits, com a buits als arbres, piles de fusta, o als patis interiors de les edificacions. A les nits és possible veure-les realitzant migracions pels carrers de les ciutats d’un lloc a un altre. Són, conjuntament amb la panerola oriental Blatta orientalis, les paneroles que es poden trobar més freqüentment a la xarxa del clavegueram.

Es desplacen corrent o volant. La via d’entrada a les edificacions pot ser a través dels productes infestats que s’introdueixen a l’edifici, a través del sistema de clavegueram pels desguassos o altres connexions amb el clavegueram, o per la migració des de llocs com: llenyers, vegetació, contenidors d’escombreries i llocs amb acumulació de detritus orgànics, que es trobin al voltant de l’edificació.

Com la resta de paneroles són d’hàbits nocturns, per això, durant el dia fugen de la llum i s’amaguen a les proximitats de canonades, aigüeres, banys, etc., on troben el microclima adequat per a la supervivència.

Per a la detecció i seguiment d’aquesta panerola es poden utilitzar trampes adhesives amb atraients específics com les feromones d’agregació o amb atraients alimentaris més genèrics.

DANYS I PROBLEMÁTICA SANITÀRIA

Com la resta de paneroles que viuen i s’alimenten en llocs amb brutícia, Periplaneta americana pot contaminar el nostre entorn i aliments amb bacteris, especialment Salmonella, amb quists de protozous, amb virus i amb fongs com Aspergilus.

CICLE BIOLÒGIC

La femella forma una ooteca una setmana després de l’aparellament. Aquesta ooteca és transportada per la femella per un període de temps que pot oscil·lar entre poques hores fins a quatre dies. Posteriorment l’ooteca és dipositada en una superfície protegida prop d’una font d’aliment i en ocasions és cementada gràcies a una secreció produïda per la boca. L’ooteca té un color marró fosc vermellós quan és produïda i després d’un o dos dies es transforma en negre. Té una mida d’uns 8 mm de longitud i 5 mm d’amplada, amb una extremitat lleugerament punxeguda i al seu interior es poden trobar entre 14 i 16 ous.

Una femella pon de mitjana10 ooteques al llarg de la seva vida. Aquest nombre pot oscil·lar entre 6 i 30, malgrat alguna femella ha arribat a pondre fins 90 ooteques. El temps d’incubació de l’ooteca és de 50-55 dies o més. De cada ou sortirà una petita nimfa que passarà per 6-14 mudes abans de transformar-se en adult. El temps de desenvolupament des d’ou a adult està molt influenciat per la temperatura, oscil·lant entre 6 mesos i més de 24 mesos, malgrat el temps mitjà a l’interior de les edificacions és d’uns 20 mesos. L’adult viu entre 14 i 15 mesos. Una femella i la seva descendència pot produir sobre 800 paneroles en un any.

L’hàbitat òptim per completar el seu cicle biològic són llocs molt calents (és activa a una temperatura entre 21 i 33ºC) amb molta humitat i amb matèria orgànica que els serveix com font d’aliment.

CONTROL

El control de les paneroles en general es basa en diversos passos:

• Inspecció: Per comprovar l’espècie de panerola implicada i determinar on estan els individus, i per tant , a on s’han de realitzar intervencions o tractaments. Aquesta inspecció es podrà fer visualment i amb trampes de seguiment de feromones o atraients alimentaris.
• Intervenció: Consisteix en l’aplicació de les mesures correctores o en la utilització del mètodes de control mecànics, físics o químics.
• Seguiment: Un cop s’ha fet la intervenció, s’haurà d’establir un sistema de seguiment similar al realitzat a la inspecció inicial que permeti determinar l’eficàcia de les intervencions realitzades i la localització de possibles nous focus d’infestació.
• En concret per al control de Periplaneta americana, s’ha de posar una especial atenció en inspeccionar les parts baixes de les edificacions, i principalment els soterranis, canonades, desguassos, calderes, i altres llocs humits i calents.

MESURES CORRECTORES I/O PREVENTIVES

S’haurà de mantenir en bon estat el sistema de desguassos i canonades, així com qualsevol altra connexió amb el sistema de clavegueram per evitar l’accés d’aquesta panerola a l’interior de l’edificació. Igualment es mantindrà un bon sanejament de l’edifici per evitar que les paneroles puguin trobar refugi i/o fonts d’aliment i aigua.

MESURES DE CONTROL ACTIU

Cal advertir que només el control químic no soluciona el problema de les paneroles. Perquè el seu ús sigui eficaç, s’ha de combinar amb l’establiment de mesures preventives i/o correctores.

El control químic es basarà en tractaments perimetrals i/o de barrera amb insecticides formulats com microencapsulats o pols humectables que evitin l’accés de les paneroles a l’edificació. A l’interior també es pot utilitzar esquers col·locats en escletxes a prop de les àrees de refugi.

OBSERVACIONS

Donat la seva relació amb el clavegueram, després de grans pluges o quan són molestades als seus refugis dintre del clavegueram (obres, etc.) aquesta panerola pot pujar a les edificacions, generant fortes infestacions als soterranis de les mateixes.

L'entrada Panerola roja o americana ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Linepithema humile

La formiga argentina (Linepithema) és una formiga petita que fa uns 2.5 mm de llarg (les obreres). El seu cap és ovalat, el tòrax estret i l’abdomen petit i punxegut. L’aspecte general és allargat i de color marronós.

BIOLOGIA

Abans de l’estació reproductora, les obreres executen algunes reines, cosa que probablement afavoreix la producció de nous mascles i noves reines, ja que d’aquesta manera es “desinhibeix” la diferenciació de sexes. Hi ha un control del sex-ratio per part de les obreres. En funció de la temperatura i la quantitat de proteïnes que entren al niu, es produeixen més o menys obreres, mascles i reines. Les obreres són capaces de reconeixer les larves o pupes mascles.

Les reines mesuren uns 4 mm i les obreres entre 2 i 3 mm. No existeix divisió de castes entre les obreres. El nombre de reines que romanen al niu sense ser executades depèn de la presència de mascles. Com més mascles, més es permet la presència de reines verges. En el cas de la formiga argentina, són el mascles els que es dispersen (les femelles es queden al niu). Els mascles són acceptats al nous nius només quan hi ha reines fèrtils o pupes reina (si no són atacats per les obreres). El mascles és queden als propis nius mentre hi ha reines fèrtils, però quan aquestes disminueixen o desapareixen es dispersen cap a altres nius.

REPRODUCCIÓ

Els mascles descarreguen tot el seu esperma en un sol “acte” reproductiu. La femella és pot reproduir amb més d’un mascle però, en general, només un d’ells és el pare de la majoria d’obreres. Tot i que  hi sol haver un biaix de deu mascles i una famella. El major èxit reproductiu es dóna quan la reina es troba en presència de dos mascles, un número major de mascles interfereix negativament en el fet reproductiu.

Una de les principals característiques de L. humile és ser poligènica, és a dir, tenir diverses reines (de vegades centenars) dintre d’un mateix formiguer, per tant els nivells de creixement poblacional són molt elevats. Les reines posen entre 20 i 30 ous diaris en condicions ideals. A més no realitzen vols nupcials i la còpula entre mascles i femelles (alats) és dintre del mateix niu, per això s’evita el risc de que els depredadors eliminin a les inofensives reines fecundades. Una vegada que la còpula està completada, els mascles moren i les femelles romanen vives posant ous durant la resta de les seves vides. Es calcula que poden arribar a viure fins a cinc anys.

Les reines d’altres espècies, quan ja són fecundades, emprenen la tasca de buscar un lloc idoni per a situar el futur formiguer, per la qual cosa passen setmanes o mesos esperant que neixin les primeres obreres (n’orses) que s’encarregaran d’alimentar a la seva mare i a les futures criatures. Les reines de formiga argentina no posseeixen reserves d’aliments que els permetin estar en períodes de dejú molt perllongats sense que una obrera les alimenti (l’alimentació es realitza per trofal·laxis), per tant resulta impossible que elles abandonin el niu i donin inici a una nova colònia soles, és per això que prefereixen mantenir-se en el mateix formiguer on van néixer.

No obstant això, quan es forma una nova colònia, una o més femelles gràvides abandonen el seu niu d’origen amb un seguit d’obreres que ajudaran amb l’alimentació de les noves larves i de la reina. Cal destacar que, encara que es formin noves colònies aquestes no són del tot independents perquè segueixen mantenint vincles amb el formiguer d’origen i amb altres colònies.

DANYS QUE PODEN PROVOCAR

Aquestes formigues formen colònies de formiguers que tenen diferències genètiques i, periòdicament, batallen entre les diferents colònies pel control del territori; al contrari que els formiguers de la mateixa colònia, semblants genèticament, que es comporten de manera pacífica entre si.

Això no passa quan envaïen terres més llunyanes, perquè formen colònies gegantesques, que arriben a abastar grans extensions de centenars o milers de quilòmetres. No se sap per què desenvolupen aquest comportament tan peculiar. D’altra banda es pot esmentar que les formigues argentines acaben amb totes les espècies natives de formigues del lloc que han envaït, produint dràstics canvis en l’ecosistema.

Els efectes sobre la flora tenen lloc de diferents formes. D’una banda, per la relació que estableix amb pugons que perjudica a les plantes i, per l’altra, per pertorbar i eliminar a pol·linitzadors i dispersors de llavors, amb el que es produeixen canvis importants en la comunitat vegetal.

CONTROL

S’ha de tractar amb un producte específic; que posseeixi un gran poder d’atracció per a formigues invasores d’interiors i formiga de la fusta. Una vegada aplicat s’observa un ràpid increment del nombre de formigues al voltant del producte , menjant-lo voraçment. Després ho porten dins el formiguer, distribuint-lo i afectant a la resta de la colònia, incloent a la reina. La mortalitat succeeix gradualment, possibilitant un excel·lent control de tot el formiguer.

L’ús d’un producte professional adequat, i a causa de els hàbits de: niar, trasllat, alimentació, colonització i aparellament, les formigues invasores són difícils de controlar sense l’ajuda de aquest producte.

En nius de difícil accés: a les parets; sota pedres, taules, fustes decoratives de jardí, en els falsos sostres dels habitatges. Es traslladen per tota la casa/departaments pels fonaments Ex. maons buits; cablejat elèctric i/o telefònic; canonades d’aigua; canonades de calefacció; aparells d’aire condicionat, busquen aliments en cuines, banys, menjador, safarejos, patis terrasses, arbres propers…

CONCLUSIONS

La formiga argentina s’adapta fàcilment a diferents ambients i aliments. Hi ha diferents classes de formigues, i algunes d’aquestes envaeixen cases. És possible tenir problemes amb formigues quan hi ha aliments o aigua al descobert dins la casa. El bon control de la casa prevé que hagi formigues tret que el temps sigui molt càlid i sec o molt humit. Aquestes condicions condueixen a les formigues a buscar refugi dins la casa. La majoria de les formigues prefereixen fer un niu en terra o fusta a l’aire lliure, però les cases ofereixen molts bons llocs per a niar com fusta i esquerdes o forats en el maó o les parets. Les formigues prefereixen estar prop de la calor i la humitat.

L'entrada Formiga argentina ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.

Blattella orientalis (Linneaus)

La panerola oriental necessita ambients frescos i tendeix a quedar-se al, o prop del nivell del sòl i es troba normalment en les conduccions de les plantes baixes i soterranis (freqüentment en les xarxes de clavegueram, des d’on emergeixen a través d’arquetes i albellons.

Les paneroles són importants perquè: poden contaminar productes alimentosos, utensilis de cuina i les superfícies d’elaboració; poden molestar o causar temor a les persones; tenen una olor particularment desagradable; estan associades a reaccions al·lèrgiques; poden mossegar i estan associades a la transmissió de nombroses malalties.

DISTRIBUCIÓ

La seva distribució ecològica és àmplia ja que s’han estès per tot el món a causa de les activitats comercials.

Les paneroles pertanyen a un grup d’insectes que, per la informació que s’ha pogut obtenir dels seus fòssils, ha romàs durant 200 milions d’anys sense experimentar cap canvi. Són essencialment tropicals i subtropicals a l’origen i han sabut aprofitar la calor dels edificis construïts per l’home, per al seu desenvolupament en llocs amb climes més freds.

 MORFOLOGIA

1º). Adults:

Són de color marró negra brillant, aplanada. Antenes llargues i multi-segmentades. Potes també llargues i de coloració vermellosa. Amb les seves potes llargues i espinoses poden córrer ràpidament sobre la majoria de les superfícies. Uns coixins especialitzats en el tors els permet escalar fàcilment finestres de vidre o caminar en el sostre. En el final de l’abdomen presenten un parell de cèrcols anals. Té el seu cos una mica aixafat per a poder introduir-se per ranures i escletxes.

Posseeix també mecanisme de rellotgeria, que les fa sortir totes les nits a la mateixa hora

• Adults Mascles: Tenen una longitud d’antre 20 i 30 mm. Tenen la placa suprarenal rectangular.
• Adults Femelles: Tenen una longitud menor a 20mm. Són micròpteres, és a dir, les tégminas són molt reduïdes i les ales metatoràciques vestigials. Tenen la placa suprarenal triangular.

2º). Ous:

Posen els ous agrupats en sacs, cridats ooteques. Tenen al voltant de 7 a 10 mm. de longitud per 5mm. d’amplària, i consisteixen en dues sèries longitudinals de compartiments, en cadascun dels quals hi ha un ou en posició vertical. Cada ooteca pot fins a 18 ous, dels quals eclosionan normalment uns 15.

3º). Nimfes:

Les criatures són molt semblants als adults, són de menor grandària i tampoc tenen capacitat reproductiva. La pro ninfa està caracteritzada, perquè les antenes romanen unides a les peces bucals. Al principi és blanca, salvo pels ulls amb que són negres i la vora de les mandíbules que és castany; amb el temps s’enfosqueix i després de successives mudes, arriba a la seva grandària definitiva.

CICLE DE VIDA

La reproducció es realitza durant tot l’any, en condicions favorables. Una vegada arribada la maduresa sexual, els adults s’aparien i les femelles comencen la posada de les ooteques.

Aquestes ooteques romanen unides a la femella fins que troba un lloc apropiat (temperatura, humitat i aliment per a les futures nimfes) que dipositar-les.

El desenvolupament embrionari és llarg: a 30-36ºC. dura 44 dies, sent la durada normal d’unes 8 setmanes. Després de l’eclosió de l’ou apareix la pro nimfa, estat que dura uns pocs minuts, muda i dóna origen a la nimfa; la qual i després d’un cert temps, dependent de la temperatura i del sexe de l’individuo, es transformarà en adult. Les nimfes gens més sortir de l’ou, es dispersen ràpidament.

Temps de Generació:

Els mascles arriben a la maduresa sexual en menys temps que les femelles, així a 30-36ºC., des de l’eclosió de l’ou consumeixen 164 dies i 7 mudes; mentre que les femelles necessiten 282 dies i 10 mudes.

La vida dels adults oscil·la entre 2 i 9 mesos. El cicle complet és molt variable: a 28ºC., un any; però en condicions desfavorables, pot arribar a arribar a fins a dos anys.

HÀBITAT

Estan especialment adaptades a sobreviure amb èxit en els àmbits humans, on són especialistes a trobar un microclima en el qual sigui favorable la seva reproducció, desenvolupament i supervivència en un mitjà hostil.

Durant el dia, viuen en buits i esquerdes que són fosques i humides. A les paneroles també els agrada passar temps en les superfícies poroses, tal com la fusta, el cartró i el paper—perquè poden omplir aquestes superfícies amb la seva olor—que atreu a altres paneroles a aquestes mateixes àrees. Prefereix els llocs frescos sent el seu hàbitat els soterranis, cellers i cambres trasters.

Són típics habitants d’edificis, en llocs càlids com cuines, fleques, etc. També solen trobar-se en hivernacles atacant llavors, planters i fins i tot afectant la part aèria de plantes adultes.

ETOLOGIA

Són animals de clars hàbits nocturns que fugen de la llum. Solen ser actius durant la nit, passant les hores de llum amagades, normalment prop de fonts de calor i/o humitat. De comportament *gregari, si bé de cap manera es poden considerar insectes socials.

TIPUS DE DANY

Les paneroles prefereixen viure prop de la seva font de menjar i aigua. Llevi’ls el menjar i l’aigua i les paneroles tindran un temps més difícil per a viure en la seva casa.

ALIMENTACIÓ

Les paneroles són omnívores, pel que poden menjar qualsevol cosa que sigui orgànica (miques de menjar i greix, escombraries, teles de llana i cotó, cartró de paper d’empaperar). En l’àmbit domèstic s’alimenten de qualsevol tipus de restes encara que demostren una especial tendència cap als materials amb fècula, les substàncies dolces i els productes càrnics. També poden menjar molts altres materials, des del paper d’empaperar parets fins a trossos de roba.

Les paneroles descarreguen la seva femta mentre mengen sobre els aliments que estan al seu abast, pel que poden contaminar aquests d’amb diversos agents patògens com: virus, bacteris, fongs, protozous i helmints (cucs paràsits) que porten externa o internament en els seus cossos. Actuen també com agents causants de processos al·lèrgics.

CULTIUS AFECTATS

El millor sistema per a evitar tot tipus de paneroles és la seva prevenció i aquesta passa de forma inevitable, pel sanejament de l’àmbit a protegir. En escletxes i racons amb un punt d’acumulació de brutícia poden sobreviure amb relativa tranquil·litat, i aquesta pot ser una font d’aliment per a aquests insectes.

Cal tapar les escletxes i netejar a fons de forma periòdica, de manera que es dificulti la instauració d’una plaga de paneroles en un àmbit determinat. De tota manera en un apartament normal per molt que es netegi existeixen una gran quantitat d’espais inaccessibles per a la neteja, però no a les paneroles. Quan una plaga de paneroles queda instal·lada en un lloc és molt difícil poder-la eradicar sense la utilització de insecticides.

Els aerosols d’ús domèstic poden ser útils quan el nivell de població és baix, però aquests normalment estan formulats amb insecticides de durada curta, de manera que la seva persistència sol ser insuficient per a eradicar una plaga de paneroles. Algunes persones veuen una panerola i immediatament agafen un pot de “spray d’insectes”. Però, un spray ràpid d’insectes no resultarà en control a llarg termini. Ingredients en la majoria de tractaments d’aerosol i de tipus “bomba” repel·leixin les paneroles. Després que els aerosols es polvoritzen, les paneroles evadeixen aquestes àrees polvoritzades. L’usar aquests productes pot causar que les paneroles s’amaguin més profund dins les parets i després pot ser més difícil per a controlar-les. Per a treure el major profit dels seus esforços, és millor usar un mètode amb diverses tàctiques per a controlar les paneroles. Però primer, necessita entendre de les paneroles que viuen en les nostres cases, què necessiten per a sobreviure i quines accions necessita prendre per a eliminar-les.

L'entrada Panerola oriental o negra ha aparegut primer a Foraplagues Sanitat Ambiental.